Per què reivindiquem el nom de Palau de Benicarló per a la seu actual de les Corts Valencianes?
Text: Joan Ferré
L’actual Palau de Benicarló, es va construir a finals de segle XV, com a residència de la família Borja, els Ducs de Gandia, sobre un anterior edifici on havia funcionat l’Escola d’Art i Gramàtica de la ciutat de València, des de 1408.
Al llarg dels seus cinc segles d’història, el palau ha passat per múltiples circumstàncies que han anat configurant la fisonomia que coneixem avui dia. Inaugurat oficialment el 1520 com a residencia particular d’una de les famílies més importants del Regne de València, avui dia, i des de 1983, és la seu oficial de les Corts Valencianes.
Foto: CC Presidència GVA 
Foto: CC Freshwater 
Foto: CC Premsa Torrent
Han sigut moltes les reformes que ha sofert al llarg d’aquests cinc segles, va viure èpoques d’esplendor, però també abandonaments històrics que el varen posar a la vora de la demolició. I també han sigut molts els propietaris que, be per herència o be per adquisició directa, han intervingut sobre el seu esdevenir.
El ducat de Gandia aviat es va vincular al comtat d’Oliva; a meitat del segle XVIII, va ser la casa dels comtes-ducs de Benavente, en la persona de Francesc Pimentel i Borja (XIII duc de Gandia) els qui es varen fer càrrec del Palau. Un poc més tard, el 1771, amb el matrimoni de la duquessa hereva, Maria Josefa Pimentel Téllez-Girón, amb el seu cosí Pedro de Alcántara Téllez-Girón, duc d’Osuna, la propietat principal del palau passa a la casa d’Osuna.
Maria Josefa Pimentel era una dona il·lustrada i avançada al seu temps, mecenes i protectora de poetes i pintors, com Goya. Tot i residir principalment a Madrid, pròxima a la cort de Carles III, va reformar el palau de la capital valenciana per a fer representacions d’òpera de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés Luigi Marescalchi) i també per a balls de gala. Per a aquestes funcions, es construí un teatre amb llotges i pati a la Sala Gran del Palau, obra de l’arquitecte i pintor Filippo Fontana, autor també del Teatre Principal de València.
No tenim constància en quin moment els propietaris, com ja hem dit residents a Madrid, varen perdre interès pel palau valencià, però sí que sabem que en 1846, Mariano Téllez de Girón, duc d’Osuna i de Gandia, ven el palau en un estat ja ruïnós, per 11.000 lliures valencianes a l’industrial Francesc Pujals i Santaló, provinent d’una família catalana dedicada a la industrial textil, establerta a València cap al 1830.
Davant l’estat lamentable de l’edifici, l’Acadèmia de Sant Carles aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l’arquitecte Salvador Monmeneu el 1846), de convertir-lo en fàbrica de teixits i filatures de seda.
Després de la mort de Pujals l’any 1859 es constitueix la firma Viuda de Pujals y Compañía, per mantindre l’activitat, marca gestionada per Joan Fontanals i Nascio, jove nascut a l’Havana que s’encarregava dels negocis dels Pujals; el 1860, es casa amb la filla dels propietaris, Assumpció Pujals i Perellada, que va ser qui va heretar el palau (1884). Com a curiositat, Marià Assumpció va morir al 1920, i està enterrada al cementiri municipal de Benicarló, ciutat on la seua filla Emilia ostentava, ja en aquell moment, el títol de marquesa.
Sobre 1880 es produeix la crisi definitiva del sector valencià de la seda, crisi que es venia arrossegant des de finals del segle XVIII, i s’acaba l’activitat industrial al palau. Davant la disjuntiva d’haver de tancar un edifici tant gran i amb tantes mancances per fer-lo útil, hi havia dues possibilitats: tombar-lo i dedicar el solar a construir finques de vivendes com estava passant en aquell moment per tota la ciutat, o recuperar-lo com a palau i donar-li el llustre perdut durant els darrers cent anys.
Els propietaris varen optar per la segona, i es van decidir a refer el palau de la manera més luxosa possible. Aquesta remodelació, fonamental per al manteniment i posada en valor del palau per a la posteritat, va ser executada per Lluís Ferreres (1852-1926) i per Joaquim Maria Arnau Miramón, a mitjans dels anys vuitanta del segle XIX, abans de la mort, el 1890, de Joan Fontanals.
Emília Fontanals i Pujals, filla dels propietaris, es va casar el 1898 amb l’enginyer Juan Pérez de Sanmillán i Miquel, provinent de Benicarló per línia materna. Aquesta parella serà qui impulsarà noves obres d’embelliment de l’edifici. La seua grandària i la seua immillorable situació al bell mig de València, a la plaça de Sant Llorenç, fan de l’edifici restaurat una mostra única de l’arquitectura civil valenciana.
Pocs anys després, el 1905, el rei Alfons XIII, atorga el títol de marqués a Juan Pérez de Sanmillán, en recompensa pel projecte del port de Benicarló; ara és Marqués de Benicarló, nom que prendrà l’edifici residencial de la familia a València. L’animada vida social del palau arriba al zenit amb les visites reials d’Alfons XIII; l’una el 1917 per la concessió del títol de gentilhome al marqués, i una altra el 1923 per la coronació de la Verge dels Desemparats a la ciutat de València.
Aquesta vital activitat es va mantindre fins a 1936, en que la familia dels marquesos de Benicarló va patir en la pròpia carn la cruesa de la Guerra Civil: el marqués va morir a Madrid, en setembre de 1936 assassinat pel milicià Arsenio Gutierrez Valasco.
Entre 1937 i 1939, el palau va ser la seu del Govern de la República en la seua estada a la capital valenciana.
Acabada la guerra, el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Aquest hi efectuà algunes reparacions i millores. Va ser també residencia del dictador Franco durant les seus visites a València.
L’any 1973, el palau va ser venut a l’estat, que tenia la intenció d’instal·lar-hi la Jefatura Provincial del Movimiento Nacional. Amb la fi de la dictadura franquista, s’obri un període d’incertesa sobre el destí de l’edifici.
El 1977, amb l’arribada del Consell del País Valencià, el govern preautonòmic l’utilitzà com a seu de la presidència, i més tard com a seu de diverses conselleries. Per fi, l’any 1983, es planteja al Ministeri de l’Interior la cessió de l’edifici per allotjar la futura seu de les Corts Valencianes.
El mateix any s’inicien obres d’adaptació dirigides per Carlos Salvadores. La intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del segle XIX.
Finalment, és inaugurat el 17 de novembre del 1994, cinc segles després de la primera notícia sobre la seua construcció.
Fa més de 120 anys, la voluntat dels marquesos de Benicarló va ser la que va permetre salvar de la piqueta y va recuperar aquest multi centenari y emblemàtic edifici per a la ciutat de València. Els marquesos, però també tot el poble de Benicarló, mereixem que la seva memòria i el seu nom resten per sempre associats a la institució que ens representa a tots els valencians: Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes.