Text: Marcel·lí Piñana Edo
La misteriosa desaparició a Benicarló d’un xiquet de 14 anys la vespra-nit de la festivitat de Sant Gregori de l’any 1921 i el descobriment, una setmana després, a una bassa del terme municipal de Càlig, del seu cos amb la jugular seccionada representa, segurament, l’episodi de crònica negra més latent en l’imaginari de la societat benicarlanda del segle XX.
Aquest xiquet era Pedro Pascual Llopis Martínez, fill de Bernardo Llopis Bellmunt i d’Antònia Martínez Borràs, havia nascut el dia 30 de juny de 1906. La família va residir durant uns anys al carrer de Castarnelles, a una casa de reduïdes dimensions que limita pel costat oest amb l’immoble que fa cantonada amb el carrer Ample. En conseqüència, és obvi d’assenyalar que Pedro Pascual Llopis Martínez ja de ben menut deambularia per aquest carrer i, per suposat, el coneixeria tothom, compartint espais d’esbargiment amb altres veïnets de la seua edat, com ho han vingut fent els xiquets que han habitat al carrer Castarnelles.
Com tants benicarlandos coetanis, el pare de Pascual treballava de boter, un bon ofici, en un moment en què aquesta indústria auxiliar es trobava en auge arran del favorable impacte econòmic de la guerra mundial (1914-1918) en països neutrals com Espanya. Tot fa pensar que la família Llopis-Martínez se’n sortiria bé durant aquells anys. Però, per desgràcia, el dia 26 de maig de 1915, Bernardo Llopis Bellmunt, de 53 anys, moria al seu domicili del núm. 4 del carrer Castarnelles, víctima d’una angina de pit, deixant la dona vídua, sense treball i amb quatre fills menors d’edat. Amb la greu crisi economicosocial en el context espanyol, derivada, sobretot, per la pujada de preus començaren o s’incrementaren encara més les diferències en famílies vulnerables com aquesta i, a més, amb unes circumstàncies addicionals adverses que foren especialment crues a partir de 1919. L’any 1915, P. Pascual Llopis Martínez, el menut de casa, comptava amb només vuit anys d’edat quan va morir el seu pare i, a l’igual que els germans, de ben enjorn ingressaria obligatòriament al mercat laboral per tal de contribuir amb el seu modest jornal al rellançament de la família, reservant-se part dels diumenges i dies festius per a l’oci i l’esbargiment.
Així era a grans trets la realitat quotidiana d’aquesta família en aquells moments complicats fins a la tràgica nit del dia 8 de maig de 1921, vespra de la joiosa festa benicarlanda de Sant Gregori amb la tradicional romeria. Com sempre se’ns ha dit, aquella tarda-nit del diumenge de maig, Pascual havia anat amb un amic seu que es deia Joaquim [i, segurament, se’n trobarien amb alguns més] a l’antic cine de la plaça del doctor Pera que tenia accés pel carrer Olivella, però que, en aquesta ocasió, ja no va tornar a la llar familiar. L’angoixada mare, amb el suport dels veïns més propers, va contactar ràpidament amb aquest amic, el qual li va dir que, a la sortida, havien recorregut junts el carrer Sant Sebastià fins al de Sant Joan, havent-hi quedat a l’endemà per peregrinar a la romeria a l’ermitori de Sant Gregori. A partir d’aquí, com si se l’hagués engolit la terra, a menys de 70 metres de casa seua, es va perdre totalment la pista de P. Pascual i la mare, desesperada, encomanant-se a la Mare de Déu, va acudir a les autoritats i la guàrdia civil es posava en funcionament. Tot i això, els dies primaverals d’aquella eterna setmana de maig anaven transcorrent i Pascual no tornava a casa.
A mitjan matí del dia 15 de maig de 1921, se sap que a la bassa de Pàndols, al camp i en terme municipal de la veïna població de Càlig, un home havia vist un sac estrany que surava a l’aigua i que resultà ser un xiquet al seu interior, amb el coll degollat de feia dies. Ja present la guàrdia civil i les autoritats pertinents en el lloc dels fets, practicades les oportunes diligències sumarials del cas, era identificat Pascual Llopis Martínez en un estat de putrefacció tal que feia difícil, sinó impossible, la investigació immediata. En aparèixer el cadàver fora del terme municipal de Benicarló, la inscripció de la defunció en el registre civil es realitzà a les 18,30 h d’aquest mateix dia al jutjat de pau de Càlig. [Veure la corresponent acta de defunció que acompanya aquestes pàgines].
Per a més –inri- per a la desolada família, P. Pascual Llopis Martínez, a causa de l’estat de descomposició que presentava el cos, no va ser enterrat d’acord amb el ritus que dicta el costum i la tradició cristiana. És a dir, la mare i els germans no el van poder vetlar a casa en cos present per honrar-lo i venerar-lo, ni van poder compartir la pena amb la família, les amistats i els veïns, ni van poder continuar la litúrgia de l’endemà amb la missa de difunts a l’església de Sant Bertomeu de Benicarló per acompanyar-lo necessàriament plegats en l’esperança. Ben al contrari, poc després de ser localitzat i identificat el cadàver de Pascual Llopis a la bassa de Pàndols, era traslladat directament al cementiri de Càlig per a la seua immediata inhumació. La desaparició/destrucció del llibre de defuncions de l’església parroquial de la veïna població durant la guerra civil [1936-1939] no permet disposar d’informació documental respecte al possible acte litúrgic de comiat que s’oficià al mateix cementiri.
L’horrible notícia de l’aparició d’aquest xiquet amb el coll seccionat i amb ferides al cos que indicaven pràctiques rituals d’obscurantisme va propagar-se ràpidament entre la indignada població benicarlanda que [re]clamava justícia al cel i a la terra. La versió popular que estimem determinava que la mort d’aquest xaval benicarlando no fou fruit de la casuística sinó que els monstruosos infanticides, per motius de vulnerabilitat familiar, l’havien escollit prèviament i seguint la planificació criminal, esperat, raptat i en algun lloc de fora vila, aprofitant la nocturnitat d’aquelles hores, l’havien degollat com a un animal i li havien tret tota la sang per curar una persona malalta de tuberculosi, una pràctica de canibalisme que es venia fent a Espanya. [Salvador García Jiménez. Vampirismo Ibérico, 2011, llibre que ho constata i que inclou una segona part amb 24 casos registrats, entre aquests, basant-se en la premsa de Castelló, presenta l’assassinat de Pascual Llopis amb el títol de “El vampiro de Benicarló”, pàgs. 191, 192 i 193].
Daniel Gil Beltrán [1898-1998], l’home que, segons afirmava va portar el taüt del xiquet al cementiri de Càlig, i que son tio José Gil Ibáñez, germà del pare, va signar en qualitat de testimoni l’acta de defunció davant del jutge de pau de Càlig, José Luis Borràs Cuartero, apuntava en una breu entrevista practicada l’any 1994: “la gente tísica necesitaba sangre buena y compraba a alguno….”[Martha E. Heard, Salir del Silencio. Voces de Càlig 1900-1938, pàg. 54]. Afirmació que coincideix substancialment amb el relat que ens arribava de la gent d’aquells anys i coincident en el context global d’aquella Espanya bevedora de sang.A Benicarló, fins i tot, es deia boca-orella que, prèviament a l’assassinat de Pascual, a la nit, a través de la gatera de la casa de la família Llopis-Martínez, en ocasions, hi eren dipositats diners de procedència desconeguda. Sembla ser que mai no es descobrirà la identitat de qui
introduïa o manava col·locar els diners a la gatera de la casa dels Llopis i per què ho feia. Com interpretava la gent: -Era una manera d’assegurar una bona alimentació al menut de la casa per tal d’obtenir-ne una sang sana i de qualitat en el moment de l’extracció? –o, des d’un sentiment de culpabilitat dels suposats destinataris d’aquesta sang, es tractava d’una via penitencial de compensar els patiments d’una mare destrossada per la pèrdua del fill? -O eren totes dues coses alhora? -I/o altres interpretacions.
Benicarló amb les forces vives i immens cabdal veïnal, incloent-hi la Banda de Música, va saber estar a l’alçada de les dures circumstàncies, no només expressant el dolor i la indignació col·lectiva sinó donant consol i suport, a través d’actes públics, protagonitzant accions solidàries i balsàmiques, com recollir diners per a la mare, atès les precària situació econòmica familiar.
Tot i això, l’ambient general bullia i rebullia per la ràbia continguda, amb una indignació acumulada tal, que es temava que els benicarlandos embogits es prengueren la justícia pel seu compte. Segons la versió de –vox populi-que barallem, la gent sospitava d’algun veí proper que per necessitat podia haver participat en la mort de Pascual; per un altre costat, la mirada desconfiada anava dirigida a aquella gent malalta de bona família com a probable receptora de la sang del xiquet i, òbviament, apuntant el curanderisme imperant durant els primers lustres del segle XX, molt criticat i posat al punt de mira. Eren els curanderos i curanderes que practicaven aquest ofici, perquè, segons va difondre la premsa valenta, entre altres crítiques: “Si no fora per ells/es el poble no es creuria que els tísics es curen bevent sang infantil”. Però, en honor a la veritat sobre la culpabilitat o no dels sospitosos, no deixaven de ser acusacions infundades derivades de la ràbia i del nerviosisme d’aquells moments. Davant d’aquesta dramàtica situació, qualsevol guspira hagués pogut encendre els exaltats ànims dels benicarlandos i provocar una autèntica carnisseria contra els suposats autors i/o beneficiats que hagueren pogut fer carregar el deute a justos per pecadors. El setmanari Patria de Vinaròs”, núm. 43, de 22-5-1921, pàgs. 4 i 5, que també havia donat notícia del brutal infanticidi, es feia ressò de la indignació popular i de la lògica preocupació de les autoritats:
“En todos los pueblos y en Benicarló especialmente tal es la indignación que reina que ha habido necesidad de que patrullase la guardia civil por la calles, pues si se encontrara a los autores, no nos extrañaría que el pueblo intentase tomarse la justicia por sus manos”.
La impunitat del crim
La premsa de l’època propagava que aquella fatídica nit del 8 de maig de 1921 uns desconeguts havien ofert diners a Pascual si els conduïa a l’estació de ferrocarril i que aquest, per tal de guanyar-se uns centimets, havia accedit a acompanyar-los. A partir d’aquí ja no disposem de més informació i, consegüentment, en no aconseguir identificar els assassins sorgiren i continuen sorgint interrogants i dubtes sense resposta sobre aquest horrible crim que tant va afligir el poble de Benicarló. Un enigma que, una centúria després, encara continua sense resoldre’s.
Des d’una versió pretèrita, apuntem que els populars -Rosarieros benicarlandos- d’aquells anys, s’encomanaven a la Mare de Déu i pregaven fervorosament per l’ànima de Pascual Llopis, demanant que es fes veritable justícia. D’una altra banda, sempre s’ha dit que circulaven uns romanços sobre aquest horrible crim que posaven de relleu el dolor en grau superlatiu d’una mare abatuda i desolada davant de la pèrdua irreparable del fill, al temps que, de manera ferma i reiterada, es clamava justícia. Aquests romanços van contribuir a difondre la narració del crim per tot arreu, contribuint a la solidaritat dels pobles. Aquest mateix any foren editats per la coneguda Impremta Soto de Morella, recollits també al llibre de DD.AA. “El hombre del saco pasó por Benicarló: Una història de sagineros”, apartat 3, pàgs. 15 i ss. S’hi inclou una súplica a la Verge del Remei, pàgs. 26-27.
Però, com ens deia la vital senyora Vicenta Llorach Forés, nascuda a Benicarló l’any 1919, recordant personalment la mare de Pascual [+1946] i els seus altres tres fills Manuel, Bernardo i Antonio, mai no es va aclarir res, i no va ser l’únic cas no resolt a la localitat [i a d’altres llocs], perquè, segons remarcava aquesta senyora, llavors no se sabien totes aquestes coses. Partint de la premissa que en aquells anys, sobretot a les grans ciutats, desapareixien xiquets/es que res no se’n sabia d’ells/es perquè, a més de tractar-se d’una població infantil, innocent, desvalguda i vulnerable, tampoc no interessava esbrinar molt més perquè, de manera indirecta, podria acabar involucrant determinada gent de l’elit social de l’època, àvida de serveis infantils, de sang jove i d’altres xarxes. No es d’estranyar, doncs, –a priori-, que el complicat encreuat de l’autoria de la mort de Pascual acabés sense resoldre’s.
[Referenciem la monografia, “El hombre del saco pasó por Benicarló: Una historia de sagineros”. Es tracta d’una primera i interessant aportació escolar sobre aquestes pràctiques obscurantistes a partir de la mort de Pascual Llopis. Un treball confeccionat per Ivan Más Verge, Benjamí Martí Pitarch, Queremón Riba Meseguer i Alejandro Santamaría Gutiérrez, amb la col·laboració d’Albert Castelló Comes, alumnes de 3r ESO del Taller del Geògraf i de l’Historiador del Col·legi La Salle de Benicarló, curs 2009-2010. En relació a la qual, hem d’agrair especialment a Cristóbal Castán Ferrer, professor i coordinador d’aquest equip, tant que ens haja facilitat amablement la seua consulta com per l’oferiment personal d’altre material útil per a la recerca. Tot suma, a l’hora d’eixamplar, complementar, contrastar i adonar-nos-en plegats, en aquest cas, de la coincidència en el contingut vehicular de les respectives fonts orals, suposadament, de distinta procedència].
[I trametem a la informació que proporciona la web de l’Associació Abril, abrilbenicarlo.org a partir de la monografia anterior amb el títol “Hoy hace 100 años. El crimen que estremeció a Benicarló”. S’inclou el romanç que narra aquesta trista història que és cantada pel musicòleg i cantador Àlex Torres].
El missatge intergeneracional per als xiquets benicarlandos
El macabre relat sobre l’assassinat de Pascual Llopis que, des de la temporalitat immediata anava quallant a la gent menuda del poble, era fruit de l’adaptació ocasional i la conveniència familiar per tal que els xiquets anessin extremadament en compte amb la gent desconeguda. Per això, qualsevol circumstància era oportuna per parlar-ne a casa. I no només durant aquells anys roents sinó també en els posteriors. Des de la inevitable mirada al passat infantil, allà per la fi dels anys cinquanta, el que subscriu aquestes línies recorda anar dalt del carro que arrossegava pacientment el burret de la iaia Maria per traspassar el pont del riu Sec, cap a la partida del Riu, accedint pel primer camí rural, on davant de l’hortet del tio Miquelet “l’Havanero” apareixia de vegades un home d’edat, encorbat i d’aspecte menut, que, amb una aixada a les mans, birbava i treballava acuradament la terra. Aquest senyor era Antonio Llopis, germà de Pascual, el xiquet que, quaranta anys enrere, havia estat salvatgement assassinat on només Déu ho sap. Els meus iaios de part materna, Vicent i Maria, eren els veïns que ocupaven i treballaven la sènia del costat, que de vegades conversaven amb aquest senyor. Era la iaia, tot i no ser natural de Benicarló, la que aprofitava l’oportunitat per construir el seu propi relat i transmetre’ns aquesta història cruel posant l’èmfasi en les obligades precaucions personals que s’havien de tindre amb gent estranya i desconeguda que, segons ella, podien ser sagineros, [denominació del domini de la nostra llengua] aquells populars personatges, reals, que, segons deien, treien la sang als xiquets. Alguna vegada, la iaia reprenia el relat a la nit a la fresca, a la llum tènue d’una bombeta elèctrica al parral de la sènia. [Aquesta sènia era propietat de la meua família paterna, però residien i l’explotaven els iaios materns, Vicent i Maria. En faltar el iaio Vicent [ +1956], l’oncle Joaquim [+1983], que treballava a Arenys de Mar, va decidir quedar-se a Benicarló, explotant la sènia amb la finca conjuntament amb la iaia Maria [+1989], germana seua, fins que, a causa de l’edat avançada, van deixar-la a l’any 1970].
La iaia Maria aprofitava l’ocasió per narrar-nos una altra història terrorífica amb la mateixa vehemència i finalitat pedagògica, era el cas d’Enriqueta Martí, de l’any 1912. La iaia la coneixia de pe a pa perquè, de joveneta, havia residit unes setmanes a Barcelona, a casa d’una tia, que es trobava situada relativament prop de la residència d’aquesta misteriosa senyora a qui descrivia perquè la va veure amb el seu vestit -segons precisava- de color d’albergínia. Segons l’extensa narració de la iaia [coincident amb la difusió dels mitjans de comunicació], Enriqueta Martí era una assassina en sèrie que raptava i matava xiquets/es per fabricar potingues amb la seua sang, els seus greixos, etc. destinats a clients de bona casa que aspiraven superar malalties infeccioses fent ús d’aquests “medicaments” que, des d’un punt de vista mèdic, no tenien cap funció terapèutica. Pels diversos crims infantils atribuïts a la seua persona, Enriqueta Martí ha estat denominada la Vampira del barri del Raval de Barcelona, la Vampira de Barcelona o la Vampira del carrer Ponent. Una llegenda urbana de terror que ha interessat periodistes/novel·listes i portada darrerament a les pantalles del cinema. Tot i això, en els últims lustres, s’ha vingut explorant la seua complexa personalitat i les cruels activitats delictives qüestionades, [Salvador García Jiménez, pàgs. 136 a 142.], òbviament, en el context d’aquella Barcelona modernista de grans contrastos de classe. Però això és un altra història de crònica negra com d’altres de principis del segle XX.