Marcel·lí Piñana Edo
Enguany, després de dos anys de total inactivitat oficial a causa de la Covid 19, tornarà a celebrar-se l’anhelada peregrinació en llaor a Sant Gregori, bisbe d’Òstia Tiberina, al seu ermitori de Benicarló. La gran família dels Amics de Sant Gregori ha tornat a posar-se les piles per compartir la festa popular del dia 9 de maig amb l’esplendor que mereix aquesta tradició tan nostrada. Destaquem necessàriament de l’actual romeria el caràcter progressivament multitudinari, festiu i joiós de la celebració, tot i que és obvi d’apuntar una vegada més que, en una època llunyana, les motivacions processionals de la romeria eren ben distintes a les actuals.
Com és sabut, els nostres avantpassats centraren els seus esforços vitals en el conreu i l’explotació de la vinya, una planta arbustiva molt vulnerable fins al segle XIX a tota classe d’amenaces, principalment exògenes, que podien arrossegar i, en ocasions, arrossegaven els vinyaters a la ruïna familiar en una època en què el sector vitivinícola constituïa l’eix primordial sobre el qual basculava la principal activitat econòmica de la població.
Amigues de Sant Gregori a l’església de l’ermitori, abans de la restauració de la capella i altar
D’entre aquests atacs destructius, la terrible plaga de la llagosta. Es tractava d’una invasió massiva d’un tipus d’insectes que a causa de la sequera es desplaçaven gregàriament a altres llocs en busca d’aliment, danyant i devastant irreversiblement els conreus de la terra.[Com ara, si no s’hi tracta]. Històricament, des de temps immemorials, els atacs foren generalitzats i de conseqüències catastròfiques per a l’agricultura mediterrània.
En el cas de Benicarló, segons es desprén de la lectura dels gojos de Sant Gregori, els atacs més devastadors d’època moderna es van produir durant el segle XVII. [No concreta la franja cronològica del seu impacte ]. Una centúria de crisi generalitzada a Europa i a l’Espanya dels Àustries com a conseqüència d’inacabables guerres a l’interior i a l’exterior amb greus repercussions socials, epidèmies, pestes, èpoques de fam, etc. En el cas valencià, la crisi generada per l’expulsió dels moriscos incrementava, encara molt més, els efectes tremendament negatius sobre l’economia i la demografia del territori.Tot un ambient desolador. També a Benicarló. [Només cal situar la mirada, per uns moments, en aquesta vila apestada de mitjans del segle XVII que, segons la tradició, es va trobar César Cataldo quan va desembarcar de la faluga amb la imatge del Crist de la Mar per quedar-s’hi amb la lògica sorpresa dels habitants de la platja i del poble que s’anaven morint massivament, víctimes de la mortífera epidèmia de pesta bubònica que delmava la població en aquells anys.]
Va ser, en aquest context de sofriment generalitzat que els desesperats benicarlandos s’encomanaven al seu Sant protector pregant per l’acabament d’aquesta mil·lenària i destructiva plaga de llagostes.
A causa dels atacs d’aquest insecte, alguns anys del darrer quart del segle XVII foren molt complicats per als nostres avantpassats quan, paradoxalment, el pitjor d’aquest segle s’havia superat, donant pas a un període finisecular optimista de recuperació econòmica i comercial, especialment, vinícola, a la nostra àrea mediterrània.
Era tal la desesperació dels habitants d’aquell Benicarló de l’Antic Règim que, sabedors que a Navarra està enterrat Sant Gregori i que els navarresos s’encomanaven amb fervor a aquest Sant per preservar-los de les plagues contra la vinya, una comissió intermunicipal dels pobles de Benicarló, Peníscola i Vinaròs, l’any 1675, es van posar d’acord per proveir-se d’aigua de les fonts de Sant Gregori d’aquelles llunyanes terres. La finalitat era beneir amb aquesta aigua sagrada, barrejada amb la del subsòl, els camps de vinya de cadascun d’aquests tres termes municipals.
Així ho feren al nostre poble, aunant esforços, tots plegats, en processó pels camps plantats de vinya, amb el clergat, les autoritats municipals i la població, seguint el protocol general gregorià de benedicció dels ceps amb aigua que ha tingut contacte amb les relíquies del Sant, i pregant pregonament la seua especial protecció fins a l’acabament de la plaga de la llagosta.
Dos anys després, el 1677, també fou un any extremadament perjudicial per al sector vitivinícola a causa de la plaga. Com a conseqüència d’aquesta situació límit per a la subsistència humana, consta documentalment que les tres poblacions costaneres de l’extrem més septentrional del territori valencià, l’actual eix Vinaròs-Benicarló-Peníscola, va acordar, en aquesta ocasió, adreçar-se -ni més ni menys- que al mateix Pontífex, el Papa Innocenci XI, el qual els va respondre amb un rescripte aconsellant dejunis, oracions, penitència, tot pregant en processó pels termes municipals infectats.
De nou, els municipis de Benicarló, Vinaròs i Peníscola van unir-se a finals del segle XVII per aconseguir aigua sagrada de Sant Gregori de Navarra per tal de barrejar-la amb l’aigua del subsòl i beneir el terme municipal en processó, amb la ferma fe i esperança de salvar la collita, total o parcial. En una època extremadament difícil i adversa per a la vida humana, unes localitats d’escassos habitants, sabien agermanar-se i posar-se d’acord, deixant de banda les típiques disputes interveïnals, quan la necessitat vital del moment així ho reclamava.
És de suposar que els gojos a honor a Sant Gregori venerat al l’ermitori local tingueren el caràcter propi dels seus orígens mentre la vinya va constituir el conreu hegemònic del paisatge rural benicarlando fins a la fi del segle XIX, en què la romeria passaria a tenir un caràcter festiu i lúdicoreligiós, tot i que el text actual reflecteix els orígens intrínsecs de la peregrinació. [Trametem als gojos centenaris de Sant Gregori de Benicarló editat per la imprempta de la Viuda de Puigrubí de la ciutat de Tortosa, de l’any 1852, que aporta oportunament Rafa Domínguez].
Voldríem reiterar i subratllar que l’any 1980 una colla de benicarlandes i benicarlandos devots de Sant Gregori i defensors dels valors i del llegat del nostre poble, -és òbvi que amb uns contextos econòmics i motivacions ben diferents- també van saber reformular aquest i altres valors socioreligiosos vinculats necessàriament a la participació responsable, per tal de recordar, recuperar i potenciar les tradicions benicarlandes com la que ens ocupa, fins al punt d’arribar a la mobilització extraordinària de tot un poble.
Des d’aleshores ençà, han estat moltes les persones que ens han deixant en l’inescrutable camí de la vida. Enguany, faltarà a l’ermitori, per primera vegada, Carme Febrer, la Figuera. Carme era la última en vida d’aquell grup de dones capdavanteres que van aixecar una tradició benicarlanda que es trobava en hores ben baixes. Fa dos anys parlàvem amb ella i ens explicava les causes, el secret de la seua gran gesta sense donar-li importància, compartint el lideratge engrescador de l’Associació amb la seua amiga Concepció Ferrer, Sión, i Manuel Rico Ferrer.
Amb ella evoquem altres dones valentes i virtuoses que ens han deixat com Sion, Rosita Pitarch, Rosario Edo, Magdalena i Rosa, les Malenetes, Maria i Conxita Gellida, les Guixes, Maria Pilar Ferrer, Teresa i Manola Compte, Teresa Ciurana, Amparito Borràs i altres que es van deixar la pell i el seu temps preuat per la recuperació de la tradicional peregrinació a Sant Gregori. De ben segur que també hi seran, participant de la festa i romeria amb la resta de l’Associació dels Amics de Sant Gregori de Benicarló, per tal que tot surtiga molt bé, com sempre.