Dos grans “loeros” de la festa de Sant Antoni Abat de Benicarló: “Uel de l’era” i “Paco Llorens”

Text: Marcel·lí Piñana Edo

És la lloa una manifestació popular que al nostre entendre singularitza el caràcter de la festa de Sant Antoni a Benicarló. Quedaria incomplet el programa anual de la santantonada local sense el protagonisme d’aquests “joglars”, de l’agricultura benicarlanda. Noms substantivats com Uel de l’Era, lo tio Bertomeu, Pasqual Urquizú, José Lluch lo Bo, J. Bretó, lo tio Teixidó, o Paco Llorens, que, junt a altres versificadors locals, han anat animant  el panorama festiu de Sant Antoni Abat a Benicarló.

En aquest espai, hem procurat homenatjar-los mitjançant una representació d’aquesta poesia popular benicarlanda en les persones de dos lloers de producció genuïna, variada i valenta. Un d’ells, el més present i mitificat en la memòria social més pretèrita,  Manuel Forés Salvador,  [19 març 1860-7 març 1936], conegut per “Uel de l’Era” i més col·loquialment per “Güel”.  Cal destacar de la seua obra popular la lloa laudatòria de pregària a Sant Antoni en uns moments terriblement crítics de l’agricultura benicarlanda. I, també,  en un estadi paternal d’esperança cristiana,  evocat encara avui,  l’esfereïdor Cant a la mort del seu fill Manuel,  expressat en llengua castellana:

El dia quinse de julio,

a las dies de la mañana,

mi hijo se subió al sielo,`

para entregar a Dios su alma.

Dios lo ha hecho, no hay remedio

me he quedado sin consuelo,

yo le digo a mi muquer

que el niño está en el sielo.

Este niño fallesió

de una enfermedad muy grave,

y han quedado sin consuelo

la hija, el padre y la madre.

Adios Manuel de mi vida, 

que al camposanto te esperan,

allí verás muchas flores

que son de tu parentela.

El Sr. Batiste Foix Roca [1923-2004], de renom “Forner” i  llaurador estimat de soca-rel, ens parlava d’alguns representants de la poesia popular benicarlanda de la primera meitat de la passada centúria, d’aquells que improvisaven en no res una estrofa oral reforçada, metafòricament, amb figures retòriques, tals com la personificació o la hipèrbole. Per corroborar l’afirmació, lo tio Batiste ho exemplificava en la persona de  “Uel de l’Era”. Segons ell, en una ocasió “Uel” es trobava a una barberia benicarlanda de tota la vida i com altres usuaris esperava pacientment el seu torn per tal d’arreglar-se i/o tallar-se el cabell, raó per la qual cadascú d’aquells clients deia la seua, fent així l’espera més curta i distreta. En un moment de la forçada tertúlia, un senyor respectable i de solvència econòmica s’adreçà amb actitud amable i paterna a “Uel de l’Era”  dient-li: —“Güel”, per què no ens dius una lloa? I aquest, sense pensar-hi gens ni mica, li va dedicar la següent estrofa:

Una branca de panís
li dia a un senyor,
¿que eixe que fa moneda falsa
ençà  està a Benicarló?.

Segons la versió del Sr Foix, tothom dels presents a la barberia van entendre ben bé i amb emoció continguda el missatge punyent que “Uel de l’Era” traslladava frontalment al seu desconcertat interlocutor. Pel que sembla i deia la gent, l’al·lusió a fer diners falsos tenia a veure a aquells anys propers al tombant del segle XIX al XX i més enllà, en què quan algú tenia fama d’estalviador i/o s’havia enriquit abastament existia el vell costum benicarlando de dir: “Aquest fa duros falsos”. Referència clara a aquella famosa moneda de plata de cinc pessetes de l’època que de vegades també circulava falsificada.

L’altre versificador a tenir en compte fou l’esmentat Paco Marzal Caldés, “Llorens”, molt afamat a la seua època, entre grans i menuts. I, també, en  el món del futbol del primer equip, no oblidem que ostentà el càrrec de president del C.D. Benicarló a començament dels anys vuitanta. “Llorens” va estrenar-se com a lloer de ben jovenet el vespre de la festa de Sant Antoni, i a dalt del carro pels carrers de Benicarló. Les seues estrofes que hem seleccionat són de l’any 1959 quan Llorens ja n’havia adquirit experiència en la creació satírica, al temps que no tenia pèls a la llengua, jugant-se-la de vegades amb l’esmolada llengua lloera cap a les autoritats locals en un període històric de forta censura política i de conseqüències sancionadores imprevisibles:

Sent president lo Paisano

I alcalde lo Menescal,

per dir una lloa molt forta

me van tindre a la casa consistorial.

[El Sr Pascual Senar Soriano és lo Paisano]

[El menescal era el Sr Federico Añó Doménech, veterinari titular de Benicarló que en aquells anys ostentava el càrrec d’alcalde de Benicarló.]

[La lloa la va dir davant de l’antic Bar Monterrey, on hi havia molta gent per la Plaça del Dr. Pera i pels carrers adjacents, en un moment de forta expectació.

Benicarlandos en esta festa tan gran

tot el poble està ací

però si dic la veritat

a la “perrera” me tocarà dormir.

També podia caure alguna crítica agressiva a algun/a veí/na. Al cap i a la fi, és l’essència de la lloa: donar resposta a allò que espera la massa congregada. Però, tot i això, Paco Marçal era plenament conscient que calia no fer mal!  O,  almenys, tractava de no enfonsar ningú i ho justificava  aixecant l’ànim de “l’infringit” en versos posteriors a la crítica i sense embuts. 

En aquesta línia apunta l’estrofa vital de Paco Marzal, entranyable i colpidora, com és l’epitafi d’un lloer penedit, el qual, davant del probable mal generat pels seus versos punxents, s’encomana eternament  al Pare Sant Antoni: 

Esta és la despedida 

Del loero Paco Marzal,

Sant Antoni em perdone 

Si a algú he faltat.

Arran de la consideració de les Festes i Tradicions com a part integrant del Currículum Escolar, la festa de Sant Antoni penetraria amb força pedagògica i didàctica als centres educatius de Benicarló gràcies al decidit impuls del professorat i al suport generós de la Confraria de Sant Antoni Abat. A partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle XX i en el context de la festa de Sant Antoni, les lloes benicarlandes tindrien el corresponent tractament acadèmic a les aules. I els lloerets participarien en els concursos convocats i, fins i tot, alguns d’aquests amb la seua formació literària assolida esdevindrien escriptors i poetes consolidats en edat més jovenívola i adulta, contribuint, encara més, a que aquesta part de la literatura oral popular benicarlanda no caigui al pou de l’oblit.

Deixeu un comentari