Joan Ferré Querol/Marcel·lí Piñana Edo
La memòria oral aporta històries pretèrites esfereïdores de morts violentes provocades per motius de tipologia diversa. L’homicidi, com altres actes violents, ha estat –i continua- present en les relacions humanes d’arreu del món, com ho testimonia la vida quotidiana i els mitjans de comunicació.
Benicarló, compta amb exemples esgarrifadors, alguns encara presents en la ment autòctona per la proximitat temporal. El cas concret que relatem a través d’aquest escrit va ocórrer un dia de festes patronals de fa setanta-tres anys en aquesta ciutat, llavors, d’una població de menys de 10.000 habitants, en una zona rústica unida a la part urbanitzada de la població. Conformava una propietat privada situada, prop dels actuals carrers Méndez Núñez i l’avinguda de Catalunya amb la plaça Mare Molas com a nexe d’unió.
Antic estadi del C.D. Benicarló del carrer del Crist de la Mar vist, parcialment, del terrat de l’habitacle d’un hort, propietat d’un familiar de l’esposa de la víctima, que limitava a l’est per l’antic camí a la mar Xica, la projectada avinguda Balears, i per l’oest amb l’explotació agrícola on va cometre’s el crim. Fotografia de l’any 1967 (AMP). 
Aquesta part del plànol de Benicarló de l’any 1848, obra de Miguel Asensi, presenta un paisatge rural i urbà que, sense canvis significatius, s’aproxima al de 1948. El punt de color roig que apareix en el plànol determina la zona edificada de la placeta triangulada on fou assassinat l’excalcalde Benicarló, Don Agustí Marzal Pellicer, el dia 24 d’agost de 1948.
La plaça de la Mare Molas venia a ocupar un espai triangular, on hi confluïa a l’oest, l’anomenat, camí de Fernandet o de Fabra (l’actual avinguda Catalunya). Del mateix angle est d’aquesta placeta, un altre camí, seguint una diagonal, arribava a la mar Xica (l’esborrada avinguda Balears). De la unió angular amb aquest, n’arrencava un altre de recte que s’estretia i no arribava a la mar (aquest camí rural no apareix en el plànol de Miguel Asensi). Constituïen els típics camins de carro d’entrada al poble, a través dels carrers de les Moreres i del Riu (aquest últim, en aquells anys, denominat oficialment Neptuno).
A la mateixa placeta, tancant horitzontalment la virtual concurrència del camí de Fernandet amb el de la mar Xica, destacava un habitacle, l’escenari del crim, amb una explotació agrària al seu darrere (aquesta unitat agrícola venia a ocupar l’actual complex educatiu del col·legi de Nostra Senyora de la Consolació). A l’altra part de la placeta oposada a aquest immoble, emergia un mur alt, rural, que marcava la línia divisòria amb l’antic camp de futbol del C.D. Benicarló (Campo de Deportes, Educación y Descanso del carrer del Crist de la Mar). A partir de la cantonada, el mur continuava per darrere la porteria limitant amb el caminet que s’enfilava cap avall. No és d’estranyar, doncs, que quan competia el Benicarló, era habitual veure veïns amb amics als terrats de les edificacions de l’entorn, seguint el desenvolupament del partit de futbol i celebrant, els gols dels jugadors benicarlandos.
En el marc d’aquest context espacial, entre rural i urbà, en plenes festes patronals de l’any 1948, ni més ni menys, el dia del patró, fou assassinat en l’habitacle familiar el senyor Agustí Marzal Pellicer, de renom “Fabra”. L’esfereïdora notícia, en ser el dia de Sant Bertomeu i dia gran de les festes, es va difondre com la pólvora, commocionant el poble no només pel salvatgisme de l’agressió, sinó perquè Agustí Marzal era una persona pacífica, força coneguda i apreciada entre els benicarlandos, especialment, entre l’important sector agrícola d’aquell temps.
Es tractava d’un llaurador de setanta-vuit anys d’edat, de reconegut prestigi en l’àmbit econòmic, social i polític d’aquella època i precedent. Havia ostentat el càrrec d’alcalde de Benicarló durant el període de 1920-1923 i el 1930.També, fou regidor i tinent alcalde en altres legislatures (Constante Lluch, J.L. T-III, 2012, p.119 i s.).
Casat amb Júlia Piñana Forés (+1956), de 78 anys d’edat, propietària d’aquesta sínia que havia heretat del seu pare, Baptista Piñana Sanjuan (+1900). Fruit de la unió matrimonial d’Agustí i Júlia van tenir cinc fills i una filla: Agustín, Antonio, Francisca-Rosa, Patricio, Bautista i Vicente, majors d’edat i en vida en aquell moment.
Es tractava d’unes festes majors de pressupost econòmic menor (i, més encara, si les comparem amb les actuals). Però, els benicarlandos se n’oblidaven necessàriament de la crua realitat quotidiana d’aquells anys de postguerra de rigorós racionament i mercat negre. Se submergien en aquell ambient festiu, interactuant en segons quins actes de caire molt popular. Cas concret dels tres dies de bous, sense dubte, un plat fort de les festes patronals. I, jornada especial, com és obvi, en honor a Sant Bertomeu, el 24 d’agost.
A les 6,30 del matí, del dia de Sant Bertomeu d’aquest maleït any, els àgils i hàbils campaners llançaven les joioses campanes al vol des de dalt de la torre parroquial, anunciant la festivitat del seu sant patró. Una hora després, els rosariers, matiners com sempre, cantaven el Sant Rosari i pregaven a la Mare de Déu pels carrers cèntrics de costum. Continuava la diana amb la Banda de Música del poble, amb Cercavila de Gegants i Nans precedits pel típic joglar. I, a les 12,30 h. el tradicional dinar d’homenatge a la gent gran de l’Asil Municipal del camí Convent. I, òbviament, en aquest dia, se celebraven els corresponents actes religiosos en honor al patró, amb la solemne missa major a les 9,30 h. i la tradicional processó de la tarda, a les 17,30 h., constituïen els dos eixos vertebradors dels actes laudatoris en honor a Sant Bertomeu
Una hora després, a les 18,30 h. de la tarda, començava la primera actuació de la Rondalla Aragonesa, un festival típic del folklore regional que se celebrava al Camp d’Esports, aquell dia i l’endemà. Ja a la nit, a les 23 h., serenata-concert de l’Orfeó de la veïna localitat d’ Ulldecona, alternant-se, amb la Banda de Musica local que tancava la gran diada festiva.
Aquell ambient de festa estiuenca, de convocatòria multitudinària, podríem dir que constituïa l’escenari fàcil per als lladregots de tota la vida, en moments en què els propietaris eren fora de casa, gaudint de la funció que oferia la rondalla aragonesa. Aquest degués ser el mòbil d’Antonio Boix Vizcarro, de Peníscola, de 26 anys d’edat, fincat en aquella població, d’estat solter, de professió, en algun document consta, mariner, en un altre, llaurador. És de suposar que segons les possibilitats treballés en un sector o altre. Tot i l’elevat grau d’analfabetisme existent a Espanya durant aquella dècada, Antonio Boix era una persona qualificada amb instrucció, és a dir, sabia llegir i escriure. Tanmateix, amb antecedents penals, reincident i declarat insolvent.
El famós delinqüent peniscolà, conegut per “Baletes”, sabia que la víctima escollida era un llaurador potent, d’edat avançada, totalment indefens en aquell moment i que tenia la residència domiciliària en aquell lloc. Per això, Antonio Boix va recalar i deambular ben en jorn per aquesta banda del poble. La gent acudia al camp de futbol pel carrer la Mar mentre alguns veïns de l’entorn més proper a l’escenari musical s’anaven acomodant als terrats de les respectives edificacions per gaudir en directe de l’espectacle que començava a les 18,30 h. Uns quants minuts després d’iniciada la funció, “Baletes” s’hi posava en funcionament per dur a terme el seu pla de robatori.
Arribat aquest punt i gràcies a l’energia que li proporcionava la seva joventut, va superar els alts murs autodefensius que circumdaven la propietat seleccionada. Amb l’ajut d’una llarga barra de ferro usada a les sínies, va saltar una tàpia d’uns tres metres d’alçada per accedir a aquell corral que connectava amb altres dependències. El seu objectiu era localitzar el cau dels diners i els objectes de valor, incloent-hi, probablement, fruita, tal com va difondre el diari de tirada provincial “Mediterráneo”, en la seua edició de 28 d’agost de 1948.
Per desgràcia, l’exalcalde de Benicarló que acostumava seure en un pedrís, gaudint de la frescor que aquella part ombrívola de la propietat oferia, va topar-se’l al voltant de les 19 h. de la tarda i va increpar-lo allí mateix. L’intrús, sorprès, li va dir que anava a per figues, llavors Agustí Marzal li va respondre que no n’hi havien i el va instar anar-se’n d’immediat. Va ser llavors, quan sense parlar-ne més, “Baletes”, segurament, per por a ser denunciat, aprofitant que el Sr. Marzal s’havia girat d’esquena i es trobava lleugerament encorbat, va optar per treure-se’l de davant. Llavors, traient-se un ganivet de la butxaca dels pantalons, es llançà sobtadament sobre l’ exalcalde, totalment desprevingut, propinant-li un fort cop al coll i diverses ferides de consideració reservada.
En aquells moments, la gent s’hi concentrava a l’interior del Camp d’Esports del C.D. Benicarló, immersa amb l’actuació de la rondalla aragonesa. Aprofitant aquesta circumstància, l’homicida convençut, que havia mort el Sr. Marzal o estava agonitzant, va fugir com un llamp sense el botí desitjat. Llavors, va escalar la tàpia per on havia accedit. Com siga que portava la roba, l’arma homicida i les mans tacades de sang es va aturar a rentar-se a una basseta de reg de les immediacions.
Escassos minuts després de l’agressió, la senyora Júlia, va trobar el seu marit ple de sang, i en veure’l en aquell estat, incapaç de dir res, va pensar que s’havia fet mal amb una corbella. A través de la megafonia del Camp d’Esports van reclamar la presència dels fills que es trobaven a l’interior de l’estadi, o a les respectives cases. De manera simultània, va acudir el metge local, el Dr. Luís Antón, però, dissortadament, ja no hi havia res a fer. En el llibre de defuncions del registre civil del Jutjat de Pau de Benicarló, en acta de 25 d’agost de 1948, consta que Agustí Marzal Pellicer havia mort a les 19 hores del dia 24, a causa d’hemorràgia, amb la corresponent diligència sumarial. Els veïns de Benicarló, José Egea Caballero y José María Nogueroles Payà, com a testimonis, estampaven la seua firma, al costat de la signatura del jutge comarcal, Francisco Montoya Saborit i del secretari del jutjat, Ramón Peiró Sanchís que certificava l’acta de la defunció.
De fonts verbals familiars pretèrites, sabem que el metge local D. Luís Antón només examinar les ferides va dictaminar que el mal no se l’havia infringit involuntàriament, com la família suposava, sinó que es tractava d’un cas clar d’homicidi. Ben prompte, la parella de la guàrdia civil va acudir al lloc dels fets i va preguntar a tothom si havien vist algun sospitós per aquells voltants.
Entre les persones interrogades, unes joves van afirmar haver divisat un xicot rentant-se les mans en una piqueta de rec que, per la descripció responia a les característiques físiques del tal “Baletes”.
La informació facilitada per aquelles xiques fou casual però crucial i, segurament, n’hi va haver prou per l’inici d’una àgil i exitosa resolució del cas. La benemèrita local va escorcollar la zona perimetral. Entre altres comeses, va fer cap a aquella piqueta d’aigua i va comprovar la veracitat dels fets. Com que Boix tenia antecedents penals i havia estat condemnat per robatori, fou retingut i va acabar confessant l’acte criminal. Posat a disposició del Jutjat de 1ª Instància de Vinaròs i, amb presó provisional, va romandre a la veïna població, abans de ser traslladat a la capital provincial.
A partir de les investigacions practicades per la Guàrdia Civil va airejar-se un cas d’assassinat sense resoldre fins aleshores, la mort del benicarlando José Mundo Pitarch, un llaurador reconegut de renom “Catxiporro” de 78 anys d’edat i d’estat civil vidu. Havia perdut la vida per mort violenta cinc mesos abans, també, un dia molt senyalat, i estant tot sol, concretament, la tarda de Pasqua, el dia 28 de març de 1948, a les 19 h. Vivia en una sínia de la seua propietat, situada al terme municipal de Peníscola, a la partida denominada Burriana, prop de la ratlla del terme de Benicarló.
De seguida, va concloure’s pel seu paral·lelisme delictiu, gairebé, calcat, que la mort del Sr. Mundo havia estat protagonitzada pel mateix malefactor, el qual acabà confessant la doble autoria del crim. (Per aquest primer cas d’assassinat, “Baletes” va ser jutjat per l’Audiència Provincial de Castelló, el dia 8 d’octubre de 1949).
La maquinària judicial franquista va posar-se en funcionament. Del Dipòsit Municipal de Vinaròs, “Baletes”, va ser traslladat a Castelló on ingressà a la presó provincial, d’on mai no sortiria amb vida.
Per aquest segon cas d’incriminació també fou jutjat a l’Audiència Provincial de Castelló en judici oral i públic, tres dies després de l’anterior judici, el dia 11 d’octubre de 1949. La sentència de l’Audiència va condemnar-lo a la pena capital i a pagar 25.000 pessetes als hereus de la víctima, així com fer-se’n càrrec de les despeses processals. Pocs dies després d’aquesta data, el president de l’Audiència, Mariano Gallo-Alcántara, trametia tota la documentació al president del Tribunal Suprem de Madrid.
A partir d’aquí es posava en circulació el corresponent recurs de cassació contra aquesta sentència. En ser declarat el processat totalment insolvent es nomenava a l’efecte un advocat d’ofici, Manuel Antolín y Becerro de Bengoa, en data 29 d’octubre de 1949, del col·legi d’advocats de Madrid. El procurador Francisco del Pozo Pastrana no qüestionà ni una coma de la sentència i així ho va certificar en acta tramesa a la Sala 2ª del Tribunal Suprem de Justícia de Madrid, el 16 de novembre de 1949. Després de prosseguir amb els corresponents tràmits legals, el Ministeri fiscal en data 12 de maig de 1950 no commutaria la pena.
Finalment, la Sala 2ª del Tribunal Suprem de Justícia de Madrid, el 13 de juny de 1950, informava de la sentència condemnatòria al Ministre de Justícia, el poderós Raimundo Fernández-Cuesta. En la redacció del darrer paràgraf de l’escrit van fer constar, textualment, que celebrarien que el Cap de l’Estat trobés motius suficients, per atorgar el perdó que aquesta sala 2ª del Tribunal Suprem de Justícia en cap moment, no va saber trobar.
Amb la doble pena condemnatòria per assassinat, sense cap esperança d’assolir l’indult final del general Franco, el procediment judicial de la sentència iniciada a les set hores del matí, no s’alterà gens ni mica. “Baletes” fou executat a la presó provincial de Castelló, abandonant aquest món a les set hores i trenta minuts del matí d’aquell dimarts, dia 13 de novembre de 1950. Tenia 28 anys. Moments després de l’execució, el President de la Audiència provincial trametia un telegrama al President del Tribunal Suprem de Madrid comunicant-li que la pena imposada a Antonio Boix Vizcarro s’havia complert.
La causa de la mort que consta a l’acta de defunció del llibre del registre civil de Castelló, és la de paràlisi bulbar, raó suficient per poder establir que va ser provocada pel mètode de garrot vil i executada com era usual per un botxí del règim. Una pena capital vigent a Espanya, abolida durant la transició democràtica (1978), que s’aplicava mitjançant una arcaica màquina pròpia del segle XIX, terriblement horrorosa i exemplificant.
Altrament, és obvi que no sabrem mai quins foren els pensaments d’aquest jove peniscolà en els instants últims de la seva vida. Segurament, en aquells tràgics moments, en seria conscient del dolor que en grau superlatiu havia provocat a unes persones innocents i a les respectives famílies.
Segons fonts orals de la família Marzal, facilitades a un dels signants del text durant els anys setanta, davant de la insolvència del processat, aquesta família va haver de sufragar les despeses generades per aquest reu.
El fet de ser empresonat i executat a la presó provincial durant els mesos finals de la dècada dels quaranta, podria generar la confusió que fos una víctima política més de la repressió franquista. Exemple concret, aquest, que figura en més d’una relació en línia fins el dia d’avui i en alguna obra històrica, com una víctima política de les represaliades durant la postguerra. És obvi de remarcar que la causa de la seva mort fou derivada, arran de l’aplicació de la sentència condemnatòria de l’Audiència Provincial de Castelló, per haver assassinat vilment dos llauradors de Benicarló, en una època en què l’aplicació de la pena capital es trobava plenament vigent a l’Espanya de Franco.
En arribar a la fi d’aquesta tràgica història, sorgeixen interrogants que necessàriament conviden a la reflexió des del context global d’aquella Espanya autàrquica i dictatorial:
-Què va portar a un xicot que va conèixer personalment els horrors de la guerra civil cometre robatoris amb doble homicidi?
-Fou l’experiència personal viscuda per l’homicida durant la postguerra, que l’abocà al robatori de gent gran, fins arribar a privar-los de vida?
-Arribarà un dia en què disminuiran aquest tipus d’actes delictius de la història de la humanitat?
En l’agosarada aposta per a l’esperança, subscrivim les paraules breus però significatives de Nelson Mandela, el mític líder sud-africà: “L’educació és la millor arma per canviar el món“.