UN ALTRE ANY SENSE ROMERIA A BENICARLÓ

Text: Marcel·lí Piñana

Alguns moments excepcionals  de la romeria de Sant Gregori

Dia  9 de maig 2021 i diumenge. Segon any sense romeria a l’ermita de Sant Gregori de Benicarló a causa de la pandèmia de la Covid19. L’any passat, tot i que, meterològicament, el dia no va acompanyar, alguns  benicarlandos  no van voler perdre’s la  peregrinació individual i van fer acte de presència per les immediacions de  l’ermita. 

A partir d’aquí, una qüestió  que tot benicarlando es formula és la següent: -Serà l’últim any de  pandèmia? O, acabarà mutilada a causa de les restriccions?

Ens atrevim a afirmar que superada l’epidèmia, la festivitat quedarà reforçada. Al cap i a la fi, és el que ha passat en altres moments de la història. I és que, davant de l’adversitat, la gent de Benicarló se n’ha sortit bé.

L’actual situació pandémica convida a reflexionar sobre la resposta dels benicarlandos davant de determinades situacions adverses a les  tradicions gregorianes. En més d’una ocasió, la romeria va haver d’anul·lar-se o, en casos d’excepcionalitat, prohibir-se i, paradoxalment, en aquestes circumstàncies, la romeria en va sortir reforçada. 

Comencem per esmentar  que els gran moments d’eufòria i optimisme de la pelegrinació  tenien a veure en el mateix origen, quan Sant Gregori, bisbe de Hostia Tiberina [Itàlia] va acudir a Navarra, terra viticultora per excel·lència amb l’objectiu d’acabar amb la plaga que delmava la vinya d’aquell regne. La clau emprada davant de la desesperació humana van ser  les oracions,  els precs al cel i les processons,  fins que va arribar el moment en què les plagues van acabar. Llavors, la devoció cap a aquest bisbe considerat un sant ja en vida, va augmentar progressivament  en aquesta zona, fins els punt de construir-se  esglésies en el seu honor,  destacant la impressionant Basílica de Sant Gregori a Sorlada [Navarra],  una autèntica  joia arquitectònica del Barroc i punt de trobada de devots de Sant Gregori. Per tot arreu, es va propagar la fama, el culte i la veneració del bisbe Gregori considerant-lo com el principal intercesor. D’aquesta manera, arribaren notícies als nostres pobles, entre ells Benicarló.

Hom coneix el passat vitivinícola benicarlando i el seu notable pes específic en l’economía de l’època. De manera que, si una plaga feia malbé la vinya, el camp s’esfonsava irreversiblement i  les families anaven a la més absoluta misèria. Dissortadament,  de manera cíclica, les plagues feien acte de presència, provocant molt de mal al camp, especialment constatable  en algun moment del segle XVII,  tal com ho canten els gojos a Sant Gregori, venerat en el seu ermitori de Benicarló. El text dels gojos fan feredat si pensem en la  desesperació dels nostres avantpassats.

Arran d’aquesta desgràcia, fa uns 350 anys que  els benicarlandos, els vinarossencs i els  peniscolans,  de manera mancomunada,  s’únien i compartien despeses per fer-se portar aigua de Navarra que havia estat en contacte amb les relíquies del sant. Amb aquesta aigua, beneïen en processó  les terres del terme benicarlando amb clergat, autoritats municipals i poble amb l’esperança d’acabar amb les plagues de llagosta. 

Finalment,  les plagues van acabar a Benicarló i van poder celebrar la festivitat de Sant Gregori i la seua romeria amb tota joia i solemnitat.

Un segon  moment dolent que destaquem són  les epidèmies del segle XIX, de la que tenim més constància documentada és la del còl·lera morbo de 1885, gràcies principament a les actes de la junta de sanitat, institució local que treballà de valent. Òbviament, també, aporten información imprescindible els registres dels arxius parroquials i civils de  la nostra ciutat per les actes de defuncions.

Quan apareix el primer infectat, l’ermitori com que es troba als afores del poble, s’habilità en llatzaret. Després, es convertí en un   hospital de malalts. L’epidèmia va acabar i la romeria de l’any següent va poder celebrar-se amb tota normalitat i devoció per part de la població benicarlanda. 

Arribat a aquest punt, podríem establir un lògic paral·lelisme amb la situació actual.

Un tercer  moment dolent per a Sant Gregori fou conseqüència, òbviament- del garbuix de la guerra civil [1936-1939] ja que el primitiu altar d’estil barroc tan ricament decorat, fou destruït, quedant l’ermitori en un estat deplorable. 

Sortosament, uns anys després d’acabada la guerra, una senyora de la família benicarlanda  de “les Beltranetes” donà en testament l’actual altar, només vernissat. Altrament, la família Bretó entregà l’actual imatge que presideix l’altar de l’ermita,  suposadament del segle XVI,  situada en un immoble que feia cantonada amb el carrer de la Fira que assomava al camí Alcalà.

Tot i això,  el darrer capítol negre de la supervivència de la  romeria fou l’època aproximada dels anys setanta, en caiguda lliure, com tants i tants altres elements del patrimoni local.

En aquesta ocasió  semblava que per deixadesa i/o falta d’estima, la festa i la romeria en honor a Sant Gregori acabarien desapareixent. Fins i tot, la imatge de guix que s’utilitava per a la romeria va desaparèixer primer i, després, va aparèixer trencada. Tanmateix, aquest fet lamentable fou la guspira que va portar a la recuperació de la multitudinària romeria dels darrers anys.

En aquesta ocasió, fou un grup de benicarlandes i benicarlandos  amants de les seves tradicions que van saber arrossegar tot un poble per salvar la festa i la romeria de Benicarló. Eren els Amics de Sant Gregori. Ells van encarregar una nova imatge als escultors de Cervera del Maestre, deixebles de D. Daniel Chillida, els germans Josep i Joan Ullastrell Redó,  experts en escultures religioses. Ells  es van comprometre a tenir la talla  llesta el dia 27 abril de 1980, amb un preu de 125.000 pessetes, que van finançar íntegrament els Amics de Sant Gregori. 

Davant de les adversitats futures, l’any 1983, van redactar uns estatuts amb la finalitat de donar-li personalitat jurídica a l’Associació, sent nomenat secretari provisional D. Manuel Rico Ferrer i uns vocals.

Tot i això, l´última paraula la va tindre l’ajuntament perquè al cap i a la fi es el propietari de l’ermitori,  d’aquí que al programa de la romeria  sempre consta que ho patrocina l’Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló amb la col·laboració dels Amics de Sant Gregori.

El dia 5 de maig de 1983, en vespres de la pelegrinació, eren aprovats els estatuts pel llavors Govern Civil de la provincia. 

L’any 1987-1988 l’Associació finança l’ornamentació de l’altar, obres de restauració, recuperació de frescos i, a començament de l’actual  segle, les pintures del mur lateral.

La romeria s’ha convertit progressivament en un acte participatiu, multitudinari i de referència extramunicipal.

Tristament, moltes d’aquelles persones que van protagonitzar la recuperació i revitalització  de la festa ens han deixat.  Sortosament, s’ha produit un bon  relleu generacional.  Ben segur la festa continuarà, tot i les adversitats excepcionals, com aquesta que estem vivint.

Deixeu un comentari