Joan Ferré Querol/Marcel·lí Piñana Edo
Durant la guerra civil espanyola, com en altres conflictes bèl·lics, a part d’habilitar-se diversos espais d’una població per cobrir les necessitats logístiques de l’exèrcit ocupant, era usual que alguns soldats d’un bàndol o d’un altre pernoctessen en cases de veïns de la localitat. Durant el dia, aquests soldats s’incorporaven al quarter per tal de prosseguir amb la pràctica instructiva o organitzativa que imposava la rígida disciplina castrense de guerra. Pel que fa als oficials, se’ls ubicava en determinats habitacles privats seleccionats en funció del seu rang militar. És el que va ocórrer a Benicarló durant aquell període temporal de concentració de tropes republicanes o nacionals durant la passada contesa.
Per testimonis orals de primera mà, sabem que sovint la relació de la població cap a aquells soldats era de proximitat i, recíprocament, fins al punt que en finalitzar la contesa es donà el cas que algunes famílies d’aquests joves solien escriure unes ratlles manifestant que s’havien salvat, al temps que agraïen les atencions amb els seus fills i/o parents. Cal dir -òbviament- que la sintonia interpersonal podia alterar-se en funció de l’afinitat o la divergència ideològica amb els propietaris de l’immoble.
El cas que precedim arrenca de l’entrada victoriosa de les tropes del general Aranda a Benicarló el dia 15 d’abril de 1938. Evaristo Churruca, de 25 anys d’edat, era tinent de complement d’una de les companyies de la IV Divisió de Navarra. Natural de Bilbao [1912] va romandre uns dies a la casa pairal de la família Piñana–Roig del carrer del Pilar del nostre poble, una família benicarlanda que, com tantes altres, tenia els fills al front. Aquest jove oficial basc disposava en aquesta casa d’alcova privada i coincidia en alguns moments, normalment al vespre, al saló-menjador amb la família.
Segons relat de la pròpia família, aquell jove era una persona d’una acurada educació. La darrera nit que van conversar amb ell, se’l veia seriós, com intuint el fatal desenllaç i, com les altres nits, van conversar una breu estona. Per això, la senyora Maria Anna Roig, persona de conviccions religioses, va pregar i va tenir paraules esperançadores. Dissortadament, ben aviat van saber que va caure mortalment ferit en acció de guerra, prop de Peníscola. És probable que arribara en vida a l’hospital de sang de Benicarló, lloc on el capità metge de la companyia de Sanitat de la IV Divisió Navarra va certificar la seua mort , tal com consta a l’acta de la seua defunció al registre civil de la nostra ciutat.
Pot ser és ara moment de conèixer alguna cosa més de la intricada relació entre les millors famílies de la burgesia basca -de la qual el nostre protagonista n’era un membre destacat- i la seva evolució històrica fins a l’actualitat.
La família De Churruca-Zubiría tenia una particularitat endogàmica, pròpia de la seua classe social i econòmica, que confon als que els coneixem de lluny: dos germans dels Churruca (José i Alfonso) es varen casar amb dues germanes Zubiría (Mercedes i Teresa), de manera que cosins i germans compartien avis i portaven els mateixos cognoms, i eren tots, poc més o menys, de la mateixa edat.
La branca familiar que ens interessa comentar és la que va formar l’enginyer de ports, camins i canals, José Churruca y Calbetón, II Comte de Motrico, en casar-se amb Mercedes Zubiría y Urízar, tots dos pertanyents a l’alta burgesía basca. Fill d’Evaristo Churruca y Brunet, gran impulsor de la ordenació de la ría de Nervión i del port comercial de Bilbao i primer Comte de Motrico. José va ser conseller d’Altos Hornos de Vizcaya i va heretar privilegis, fortuna i títol nobiliari. Dels sis fills que varen tindre, ens interessen especialment, dos: la filla gran, Mercedes, i el primer varó, tercer dels germans, Evaristo, que només amb 24 anys d’edat va heretar el títol de Comte al faltar el seu pare en 1936. Només dos anys més tard, en 1938, tal com ja hem comentat, Evaristo moria en acció de guerra prop de Benicarló/Peníscola. Però, això, ho explicarem desprès.
Com era normal en aquells temps, la seua germana, Mercedes de Churruca y Zubiría, va fer un “bon casament”, al contraure matrimoni en 1932 amb una prometedora figura de la política basca que més tard tindria un paper fonamental en la transició espanyola cap a la democràcia: José María de Areilza, marqués de Santa Rosa del Río i més tard IV Comte consort de Motrico. Nascut a Portugalete [ 1909], monàrquic, compromès amb la Falange en època republicana i en contacte amb el General Mola, va estar a punt de ser executat en fracassar l’aixecament a Bilbao i Sant Sebastià, en què ell mateix participà activament. Va aconseguir en últim extrem passar a la zona nacional. En plena guerra civil, i només amb 28 anys, fou nomenat alcalde de Bilbao. Després, entre els anys quaranta i seixanta , va ser ambaixador a l’Argentina, als Estats Units i França, i a la mort del dictador Franco, en 1975, va ser ministre d’Afers Exteriors al govern d’Arias Navarro. Havent evolucionat personalment cap a una visió democràtica de la política, va tractar de projectar l’Espanya postfranquista cap a Europa i el món .
Per a comprendre el pes econòmic, social i polític d’aquestes famílies dintre l’oligarquia basca, hem de tornar a l’altra parella Churruca-Zubiría, Alfonso i Teresa. Fruit del seu matrimoni, varen nàixer dos fills, Alfonso i María Dolores. Aquesta segona (Lolita li deien en família) es va casar l’any 1934 -tal com havia fet la seva cosina Mercedes- amb un important hereu de la burgesia bilbaïna: Santiago Ybarra y Zapata de Calatayud. De seguida tingueren dos fills, Santiago i Emilio Ybarra Churruca.
Amb l’esclat de la guerra civil, les famílies Ybarra, Churruca i Zubiría van prendre part activa a favor dels revoltats, tal com es podia esperar de gent amb la seva posició econòmica i social amb gran por als canvis. Però, no es conformaren en mirar la guerra des d’algun privilegiat refugi estranger. Els joves d’aquestes nissagues basques s’allistaren voluntàriament per anar al front, ja des del mateix moment de la rebel·lió franquista. I en aquesta confrontació criminal de la guerra fratricida, Doña Lolita és la que pateix, personalment, les pitjors conseqüències : el seu marit , Santiago, mor a Brunete, al juliol del 1937, amb 26 anys d’edat; el seu únic cunyat Emilio, germà de Santiago, cau també en combat amb 28 anys; el seu cosí Evaristo i protagonista d’aquest relat, de 25 anys, mor a Benicarló a l’abril de 1938, i el seu únic germà, Alfonso, amb només 22 anys, cau greument ferit acabant la guerra i mor poc després. És considerat, històricament, el darrer mort de la guerra en acció militar.
Lolita quedà vídua, amb 24 anys, amb dos xiquets de vuit mesos i dos anys, respectivament. Queda clar que la seva situació econòmica no era de necessitat, ben al contrari, però el trauma familiar degué ser immens. Lolita,” Doña Lola” mai més no es va casar, entregada totalment a causes benèfiques i socials. Va morir l’any 2018, als 104 anys.
Els seus dos fills, Emilio i Santiago Ybarra y Churruca, han construït dos pols de poder importantíssims en la Espanya democràtica: Emilio com a president, fins al 2002, del poderós grup bancari BBVA. Santiago com a president del grup de comunicació VOCENTO, a partir del familiar “El Correo –El Pueblo Vasco”, que inclou premsa (diari ABC i desenes de capçaleres de premsa regional), de ràdio (Cadena COPE i altres emissores participades) i televisió (Disney Chanel i Paramount) tant en Espanya com en Amèrica llatina.
Aquest és l’entorn, nobiliari, ideològic i familiar en què volem inscriure la història d’Evaristo Churruca Zubiría i la relació amb el Benicarló de la guerra civil, la darrera imatge que va vore en vida.
El nostre protagonista descendia de científics, de militars i de marins de prestigi com el mític brigadier de la gran armada, el motriquès [mutrikuarra] Cosme Damián Churruca y Elorza [1761-1805] que va lluitar heroicament contra els anglesos fins a perdre la vida a la batalla de Trafalgar.
Com altres membres de la família, Evaristo Churruca Zubiría era reconegut de ben jove per la filiació monàrquica i la seua implicació activa a la Falange amb els seus familiars, destacant la seva intervenció directa contra el govern de la República en els fets d’octubre de 1934 a Biscaia. A l’esclatar la guerra civil, va participar en primera persona en l’organització de l’aixecament i en fracassar el pla va sortir setmanes després de Bilbao en un vaixell alemany. Se’n passà a França i s’incorporà a l’exèrcit nacional amb la seua graduació d’alferes de complement.
Aquest jove oficial va triar els pitjors escenaris de guerra, jugant-se literalment la vida, anant d’un front a un altre i caient ferit en combat en tres ocasions durant la Campanya del Nord. Després de romandre hospitalitzat durant uns mesos es reincorporà al front de tinent d’infanteria, entrant a Benicarló amb les tropes del general Aranda, el dia 15 d’abril de 1938, per prosseguir tres dies després en l’Ofensiva del Llevant.
El dia 18 d’abril les tropes nacionals avançaren per la carretera nacional 340 en direcció a València, atacant les posicions republicanes en la serra d’Irta i, en plena ofensiva, l’avantguarda nacional va rebre l’atac de l’aviació republicana i la 107ª Brigada Mixta de l’exèrcit popular. El tinent Churruca, situat en primera línia de foc i al front de la seua Companyia, es llançà a l’assalt de la posició enemiga que va acabar ocupant quan l’impactà una bala que li travessà el pit. Era el 19 d’abril de 1938, el dia abans que conquerissin Peníscola i Santa Magdalena de Polpís.
A prop del lloc on va resultar mortalment ferit aquell jove militar, encara es pot vore una creu de pedra amb una inscripció commemorativa, sobre una base poligonal amb graons, dedicada a la seua memòria, a prop de la cruïlla entre la carretera N-340 i la via d’accés a Peníscola
El cadàver va romandre a Benicarló durant uns dies. Però, per exprés desig de la familia, el cos sense vida d’Evaristo Churruca fou traslladat a Euskadi, en aquell moment ja en poder dels nacionals, per ser enterrat al panteó familiar del cementiri municipal de Motrico [Mutriku], vila originària dels seus il·lustres avantpassats. El multitudinari sepeli, celebrat a Bilbao, va ser un acte patriòtic d’ exaltació militar i de reconeixement social al personatge.
De fonts orals properes sabem que, en algun moment, membres de la família d’aquest jove tinent van acudir a Benicarló, van personar-se a la casa del carrer del Pilar, l’últim lloc on havia residit i van saludar la senyora Maria Anna i el senyor Lluís expressant-los la gratitud de la família.
Evaristo Churruca y Zubiria, III Comte de Motrico, va morir sense poder desplegar el seu projecte vital, com tantes altres persones, homes i dones, joves i vells, víctimes de la crueltat de la guerra.La comtessa de Rodas va donar el palauet de El Salto a l’Obra Nacional de Auxilio Social per a crear una residència per a joves que va anomenar-se formalment “Hogar Evaristo Churruca y Zubiría” en honor al seu germà, el III comte de Motrico, mort a Benicarló el 19 d’abril de 1938.
REGISTRE CIVIL DE BENICARLÓ, SECCIÓ DEFUNCIONS
Llibre 39, Folio 103, Número 205
En Benicarló, provincia de Castellón, a las quince del dia veinte y cinco de abril de mil novecientos treinta y ocho, ante D. Ramón Compte Piñana, Juez municipal Provisional, y D. Federico Serret López, Secretario accidental, se procede a inscribir la defunción de D. Evaristo Churruca Zubiria, de veinte y cinco años, natural de Bilbao, provincia de Vizcaya, hijo de D. José y de Dª Mercedes, de profesión militar, y de estado soltero, falleció en acción de guerra el dia diez y nueve de abril del año en curso, a consecuencia de bala enemiga, según resulta de la certificación facultativa presentada y reconocimiento practicado, y su cadàver recibió sepultura en el cementerio de la Villa de Motrico.
Esta inscripción se practica en virtud de certificación expedida por el Sr. Capitán Médico Jefe de los Servicios de Sanidad de la 4ª División de Navarra.