Enric Moya
En aquests dies on el Campanar de Benicarló ha saltat a l’actualitat per la demanda judicial de l’Ajuntament contra el Bisbat de Tortosa per haver-lo immatriculat al seu nom en el Registre de la Propietat, convé recordar com aquesta dotació, sufragada integrament amb fons públics, va jugar un destacat paper en l’organització de la societat benicarlanda de fa uns anys
El primer rellotge mecànic de propietat municipal es va instal·lar en el Campanar al voltant de l’any 1830, en una ubicació desconeguda avui dia, diferent a l’actual.
Des del primer moment el rellotge va adquirir una valoració social molt favorable, per la qual cosa va ser motiu de les preocupacions de les autoritats civils pel seu correcte funcionament i servei.
Després d’anys de funcionament i els successos de la primera guerra carlista, es van produir danys que van deteriorar la seua maquinària. Pel que, cap a 1850 el consistori decideix contractar amb l’encarregat del seu manteniment, Bautista Obiol, una reparació que va suposar la construcció de nous engranatges de bronze i altres importants peces.
Fins que mig segle després, l’any 1884, tal com apareix en el llibre d’actes del Ple municipal, es va acordar substituir el primitiu rellotge per un altre més modern, que correspon al que apareix en la fotografia de l’any 1916 que acompanya a aquest escrit.
Tots els treballs de muntatge del rellotge i les seues pròpies campanes situades a la part alta de la torre van ser encarregats al rellotger de Tarragona, José Besses que va guanyar el concurs convocat a l’efecte, per un import total de 7.150,25 pessetes de l’època (uns 43 euros actuals), que incloïa el rellotge, els treballs del rellotger i el cost de fosa de les campanes amb el seu templet metàl·lic situat en la coronació de la torre.
Va ser llavors quan la corporació municipal es va plantejar canviar el lloc de la seua inicial ubicació i va acordar, després d’un acalorat debat a la sala de sessions i corresponent votació, situar-ho “a l’habitació existent entre el primer i segon bordó de la torre, en la cara enfront del carrer Sant Joaquin o siga enfront de la casa del Senyor Huby”. Una ubicació que es manté en l’actualitat.
Aquell mecanisme de mediats segle XIX presentava una esfera de forma circular transparent que a la nit s’il·luminava mitjançant un quinqué de petroli col·locat en el seu interior.
En els anys 1900 era responsable del seu manteniment José Anglés Pedra, que va ser substituït en 1914 per José Bel Marqués. Amb el discórrer dels anys, s’han anat fent treballs de reparació i ajustos en el seu mecanisme. Així va ser amb l’acord pres amb posterioritat a la Guerra Civil, de reposar les portes de cristall interiors per a protegir la seua maquinària de la pols ambiental. O quan el rellotger local Leví Porcar va substituir la seua esfera greument danyada per una tempesta esdevinguda a l’agost de 1946. Despeses sempre carregades al pressupost municipal.
Tal com apunta el catedràtic Sr. Juan Luis Constante Lluch en el seu llibre “Benicarló, 1841-1965”: “En tot moment ha sigut responsabilitat de l’ajuntament la seua cura i manteniment, reservant-se en alguna ocasió expressament quants drets li pertanyen respecte a l’ús de la torre i cura del rellotge (Llibre d’Actes del Ple, de data 8 de març de 1900)”
El Benicarló de principis del segle XX era un poble silenciós, sense trànsit ni contaminació acústica. El so del repicar de les campanes del rellotge en dos tons diferents: un per als quarts i un altre per a les hores, arribava fins als camps de l’horta del terme. En aquest ambient afable i tranquil, el rellotge del campanar tenia gran protagonisme en la marcació del temps i els horaris de la localitat, sent considerat pels seus habitants, amb el conjunt de la torre, com un patrimoni de tots.