A la fotografia, Victòria León Maña, la primera alumna de l’Escola Permanent d’Adults de Benicarló [EPA], entre els professors Patri Sastriques Arrufat i Manolita Guimerà Celma, ara fa quasi quatre dècades.
Text: Marcel·lí Piñana Edo
Però la grandesa i el mèrit d’aquesta benicarlanda d’adopció nascuda a Huéscar [Granada] el 13 d’agost de 1939 és que va ser la primera alumna que, sent mare de família i empleada de neteja a la fàbrica Dupont, va aprendre a llegir i a escriure vora els cinquanta anys d’edat a l’escola pública d’adults de Benicarló. Un centre, aleshores, modest que havia començat a funcionar a mitjan dels anys vuitanta per pal·liar els dèficits educatius inherents a l’ensenyament del passat i del present de Benicarló. En paral·lel, la Victòria i altres companys/es de similar condició es matricularen a EPA de manera il·lusionada i exitosa.
En aquells anys setanta i vuitanta del passat segle encara existia població analfabeta al nostre país, gent gran que, per diversos factors, no havia estat escolaritzada quan pertocava. Amb la posada en pràctica de les reformes educatives del darrer quart del segle passat i l’extensió del sistema educatiu, incloent-hi la implantació de l’EPA i altres iniciatives, l’analfabetisme va caure significativament.
A l’analfabetisme de l’època de la postguerra, a la Victòria s’hi afegia haver nascut a l’any 1939, en un país destruït, endarrerit i famolenc en què l’aprenentatge escolar de la classe treballadora no era necessàriament la principal aspiració de la família, ni molt menys. I, a més, Victòria era natural d’Andalusia, una regió on la taxa d’analfabetisme [35-40%] era de bon tros la més elevada de l’Estat espanyol, incrementant-se més la xifra en aquesta dècada dels quaranta en funció de la província com era la de Granada, el món rural per la falta d’escoles/mestres/recursos i el grup d’edat per la pobresa i desigualtat social. Per arrodonir aquestes circumstàncies adverses a la Victòria, i sense entrar en qüestions de gènere, cal remarcar la condició femenina de l’època més orientada a rols tradicionals de mestressa de casa, amb la qual cosa ho tenia encara més complicat a l’hora d’accedir a l’educació i a altres drets fonamentals.
Traduït en xifres, l’any 1940, a Huéscar, el poble natal de la Victòria, d’una població de 11.451 habitants, 5.930 eren analfabets i d’aquests 3.316 eren dones. Pel que fa a Benicarló, d’una població total a l’any 1940, de 9.598 habitants, 3.407 eren analfabets i d’aquests 2.006 eren dones. En termes relatius equivalia a unes altes taxes d’analfabetisme global, de 51,80 % pel que fa a Huéscar, i 35,50% a Benicarló, superiors a la mitjana espanyola d’aquest any, calculada aproximadament en un 25-30%.
En el context educatiu dels anys vuitanta, la posada en funcionament de l’Escola d’Adults a Benicarló va representar una oportunitat d’or per a gent que, com la Victòria, no havia tingut l’oportunitat d’anar a l’escola. I no només van aconseguir fer realitat les seues aspiracions acadèmiques i personals, sinó que van continuar estudiant en horari extraescolar en aquest mateix centre d’adults.
Segons el professorat d’EPA, el començament no va ser gens fàcil per aquest alumnat, ja fora per les inevitables obligacions familiars, laborals o, fins i tot, per vergonya personal. Però les ganes d’aprendre eren tantes que, una vegada situada en la quotidianitat de l’aula, tot va anar rodat. I la Victòria, amb l’ajuda d’un professorat novell, però enormement il·lusionat en l’acte didàctic, va aprendre a llegir i escriure més ràpidament del que preveia la programació escolar, fent ben prompte realitat el somni de tota una vida.
La Victòria ens va deixar prematurament el 8 de desembre de 1989 però reposa en pau al cementiri municipal de Benicarló. Per contrapartida, se’n va anar amb l’enorme satisfacció personal de la gesta aconseguida. A pesar de la seua absència terrenal i dels llargs anys transcorreguts, la Victòria és recordada afectuosament entre el professorat d’EPA com la primera dona que va aprendre a llegir i escriure de gran en aquest centre, remarcant que ho va fer amb il·lusió, passió i aprofitament. Un exemple, sense dubte, a tindre en compte en moments de dificultats afegides, escolars sobretot, per a les generacions actuals i futures. Serveixen, doncs, aquestes breus, però significatives paraules, a manera de senzill homenatge.
A la memòria de Victòria León Maña, la primera alumna de l’Escola Permanent d’Adults de Benicarló
Marcel·lí Piñana