La versió original de la construcció del port de Benicarló
Text: Rubén Lores, Rafa Domínguez
Fa 160 anys, un 11 de gener de 1866, Benicarló es va veure sorprés per l’esgarrifosa notícia del naufragi d’una embarcació anomenada San José, les conseqüències del qual va ser la mort dels seus dos tripulants: Diego O’Connor Gorman, natural de Bathcale, Limerick, de 63 anys, i el seu fill Diego Pedro O’Connor White, nascut a Benicarló, de 34 anys.
Segons s’arreplega en les cròniques, aquell dimarts pare i fill havien eixit a comprovar que les càrregues de vi destinades als vaixells que operaven amb diferents ciutats del món es realitzaven correctament. La família O’Connor mantenia una intensa activitat comercial vinculada a l’exportació vinícola, una de les principals fonts de riquesa de la localitat.
En aquella època, els vaixells fondejaven allunyats de la costa i els transbords es realitzaven mitjançant xicotetes barques. Cada barril de vi implicava un risc afegit, ben conegut pels qui vivien de la mar. La família O’Connor era conscient d’eixe perill, però l’assumia com a part inevitable del negoci.
La família O’Connor era conscient d’eixe perill, però l’assumia com a part inevitable del negoci.
Una llevantada sobtada, va donar pas a un temporal, al qual, l’embarcació en la que viatjaven els Diego O’Connor no va poder fer front. L’onatge els va fer bolcar la barca. Des de la terrassa o la miranda de la casa pairal que la família posseïa en el centre del poble, és probable que se seguira el desenrotllament de l’accident. Per a ells, el prestigi no residia en la marca ni en l’etiqueta, sinó en la regularitat del treball: complir els enviaments, embarcar la mercaderia i sostindre el comerç.
Des de la riba, nombrosos veïns van presenciar el terrible succés. La barca es va tornar inestable, el vent espentava sense rumb definit i l’aigua va començar a entrar en l’embarcació fins que els dos hòmens van caure a l’aigua. Pare i fill van morir a la vista del poble.
La tragèdia va tindre conseqüències directes en el comerç local. Diego O’Connor Gorman i el seu germà Manuel, mort huit anys abans i sense descendència, eren els que regentaven totes les propietats de la família. Amb la mort del pare i del fill major, la responsabilitat de la família a Benicarló va recaure en Juan Eduardo O’Connor White fill i germà dels morts en el naufragi.
Anys més tard, quan els expedients i el raonament van arribar a Madrid, es va sol·licitar la construcció d’un port en la localitat. Vint anys després es van iniciar les primeres obres del que es pretenia que fora un port modern. El port va arribar tard, com tantes coses importants. Però quan va començar a prendre forma, alguns van recordar que el seu origen no estava únicament en els plans, ni en els pressupostos, sinó en un matí de vent i aigua fosca, quan dos cossos retornats a terra es van convertir en el detonant d’una obra llargament reclamada.
Durant els anys de la guerra d’Àfrica, un diputat a Corts anomenat Diego O’Connor White — advocat i polític, natural de Benicarló, del Partit Conservador i fill de Juan Eduardo— va exercir un paper clau en la gestió institucional que va permetre aprovar la llei que declarava d’utilitat pública el port de Benicarló. Este pas va ser decisiu perquè l’Estat assumira el seu finançament i la construcció de la infraestructura portuària definitiva, que començaria anys més tard.
El port va anar prenent forma des de 1886, però no va ser fins a dècades després quan es va donar l’espenta definitiva. Però, en realitat, la seua necessitat va quedar assenyalada aquell fatídic matí de gener de 1866.