Text: Joan Ferré
Estos dies es compleixen 135 anys d’una increïble història protagonitzada, a la tardor de 1890, per un xiquet de només 14 anys. Ho hem pogut averiguar perquè el diari parisenc “Le Petit Journal”, el més important de França en aquell moment, amb una tirada diària de quasi un milió d’exemplars, ho va publicar al “Supplement Illustré” dels divendres, concretament el del dia 3 de gener de 1891, una història que ens hagués passat desapercebuda si no fóra perquè el seu protagonista era un benicarlando, concretament Manuel Tomás (Thomas escriuen al periòdic), un xiquet de 14 anys, que a la tardor de 1890 va viure una història increïble de supervivència a la mar. Le Petit Journal la publicava en dies de Nadal i Any Nou, com una mostra de que, de vegades, existeixen els miracles. La història va a la darrera pàgina del suplement, acompanyada d’un gravat de 27 x 31 centímetres, del prestigiós dibuixant Henri Meyer, qui treballava habitualment per al suplement il·lustrat, on es veu un adolescent a bord d’un bot al mig d’una mar embravida.
El relat, traduït del francès, diu així:
PERDUT A LA MAR !
En aquesta època de Primer d’Any, on quasi tots els infants –no tots, malauradament-, són feliços, on els regals i les joguines abunden fins a dir prou, hem cregut convenient de mostrar-los un xiquet desafortunat, salvat miraculosament d’una espantosa mort. Que això els faci apreciar millor la seva felicitat i, al propi temps, ajudar a superar més tard el patiment dels qui sofreixen.
Existeixen les fatalitats : El pare de Manuel Tomàs havia mort a la mar; ell, el pobre xiquet de catorze anys, es va adormir dintre una barca de pesca, a Benicarló, i vet aqui que la barca és va amollar. El xiquet bressolat per les onades, era molt jove encara, com si fos en els braços de sa mare, no se n’adonà de res, i quan es va despertar estava molt endins. El va envair la por, no portava res per menjar, no podia veure la costa.
Un vaixell que passa!!, està salvat !!… No. Malgrat les seves senyals no el van veure. Un altre vaixell !! Llança una crida desesperada, tampoc no el veuen; no es pot distingir sobre la immensitat de la mar aquest puntet que forma la seua barca, i on morirà de fam i de fred.
És la seva darrera hora, plora l’infant que es sent abandonat per les seves forces. Tot de cop, una lleugera fumera es divisa a l’horitzó, després pot distingir “l’Erymanthe”, de les Messageries Marítimes, que ve cap a ell.
Amb un esforç suprem, es posa en peus. Per fi, el veuen a bord; la tripulació el recull a vint milles d’Alacant. Està salvat i els mariners de gran cor, li fan les cures que li ajudaran a oblidar les terribles hores que acaba de passar.
Imagineu el viatge que havia fet. A vint milles d’Alacant !!!. La crònica no diu els dies que Manuel va passar a la mar, però va recórrer més de 240 kilòmetres únicament empès per la força de les onades, si fem cas al gravat, on no es veuen veles ni rems al botet. Un miracle autèntic, que tractant-se d’un mariner benicarlando pot ser caldria atribuir al Crits de la Mar, en qui el pobre xiquet deguera posar el pensament moltes vegades durant aquells llargs dies o setmanes sòl al mig la mar.
I recercant als papers del registre civil i eclesiàstic del nostre poble he trobat dades del protagonista d’aquesta història.
Manuel José Maria Tomàs Soriano va nàixer a Benicarló el dia 9 de juny de 1876, tercer fill del matrimoni format per Antonio Tomàs Ferrer i Antonia Soriano Macip, que vivien al Carrer Sant Gregori del nostre poble. Avis paterns Antonio Tomàs i Vicenta Ferrer. Avis materns Bautista Soriano i Antonia Macip. Van tindre encara 4 fills més, fins a 1886, data a partir de la qual degué morir el pare ofegat a la mar, tal com diu l’article del suplement, i en no aparèixer el cos no consten en lloc les dades del seu sepeli. Del propi Manuel Tomás no consten més dades a Benicarló. Per la familia actual que hem trobat a Benicarló, hem sabut que de gran es va traslladar a Barcelona, on hi viuen els seus nets i rebesnets.
El vaixell que va recollir Manuel era el paquebot “L’Erymanthe”, de la Companyia Francesa de Messageria Marítima, que en aquell moment feia la ruta entre Londres i Marsella, transportant passatgers, càrrega i correspondència. Era un vaixell en servei des de 1862, de 102 metres d’eslora, amb motors de vapor de 1400 CV i veles de reforç en dos pals. Aquest vaixell es va enfonsar 7 anys després dels fets, al col·lisionar amb el vaixell BERRY. Pot ser hi van morir alguns dels mariners que havien ajudat Manuel a poder comptar la seva extraordinària història. La mar, com sempre, tan bonica i tan terrible a la vegada.