Text i fotografies: Marcel·lí Piñana
En el passat la trona constituïa un element arquitectònic fonamental de qualsevol temple, des de les grans catedrals a les esglésies rurals més modestes amb l’objectiu primordial que el predicador poguera ser vist o, si més no, escoltat per tots els fidels des de qualsevol punt del seu interior. Amb l’ús de les noves tecnologies, les pantalles, els micròfons sense fils, les retransmissions en línia, etc. ja no és l’únic espai sagrat des d’on es pot comunicar el missatge.
El púlpit ha perdut part de la seua centralitat en molts contextos religiosos moderns, tot i que encara es manté com un símbol de predicació en moltes esglésies tradicionals, sobretot en aquelles en què resulta inqüestionable el seu valor artístic com és el cas proper, per exemple, de la Basílica Arxiprestal de Santa Maria la Major de Morella, la Basílica Catedral de Santa Maria de Tortosa o, també, la Parroquial de Sant Bertomeu del nostre poble.
En temples més modestos en què la trona tenia únicament caràcter funcional, molt sovint ha estat eliminada. Aquest és el cas de la “troneta” de l’ermitori gregorià de Benicarló que fou amputada coincidint amb les notables obres de restauració de l’interior durant la fi de la dècada del vuitanta del segle passat. Obres portades a terme pel taller de Víctor Cardells de Meliana [València] i finançades totalment per l’Associació dels Amics de Sant Gregori. I, a Benicarló, recordem també que fou eliminat el púlpit esculpit de fusta que existia a l’església parroquial de Sant Bertomeu recolzat a una de les pilastres del creuer proper al retaule de la Immaculada.
No cal dir que es tracta d’una trona exclusivament funcional, de nul valor artístic, de dimensions extremadament reduïdes, proporcionals a l’escassa planta i que es trobava adossada a la paret sud que limita amb el bar de l’hospederia. L’escala que donava accés a la trona que, en altres esglésies es protegeix d’una elevada escalinata i sòlida barana de pedra o material semblant, que és decorada amb iconografia religiosa amb finalitat pedagògica, aquí són simples i curts esglaons de material constructiu inferior que donen pas al predicador.
Només a la part frontal més externa destacava pintada una mitra episcopal al costat esquerre que ens indica que es tracta de Sant Gregori, bisbe d’Òstia Tiberina, sant vinculat popularment, seguint la tradició i els actuals gojos locals cantats en el seu honor, a la fi de la plaga de llagostes del segle XVII que tant de mal va fer a la potent vitivinicultura benicarlanda.
Des de l’època de la potenciació progressiva de la festa de Sant Gregori a la fi dels anys setanta passats, com hom sap, la missa amb l’homilia se celebra a l’explanada de l’ermitori per poder atendre millor els nombrosos pelegrins de la gran romeria de primera hora. Mentre que, a l’època estival, en què se celebrava missa en diumenges i dies festius per als veïns, residents de pas o turistes, hom recorda unes vegades a mossèn Tomàs [Josep Tomàs Llorach], altres a mossèn Amela [Joan F. Amela Capdevila] o altres preveres que oficiaven la missa a l’interior de la seu sagrada amb la corresponent homilia predicada directament des del presbiteri. El mateix podríem dir d’alguna celebració especial a l’interior de l’ermita com casaments o aniversaris de devots de Sant Gregori. Del passat secular no en sabem gaire bé res, excepte que no siga imaginar que l’escassa trona tindria l’ús litúrgic que li pertocava com a qualsevol temple religiós i que, en casos excepcionals, com per exemple, en època d’epidèmies, que es transformava en llatzeret per evitar així possibles contagis entre la població. La trona tindria, doncs, una funció polivalent.