Foto i text: Marcel·lí Piñana Edo
A propòsit de la festivitat de Sant Gregori, Benicarló fa cent anys
Cap a l’any 1926, una colla d’amics del nostre poble va decidir fer-se una fotografia amb el típic barret de palla que els caracteritzava col·lectivament, possiblement amb motiu de la festivitat de Sant Gregori. En aquells mesos de primavera era costum campestre celebrar la Pasqua de Resurrecció, menjar la Mona, commemorar en el seu dia la festa valenciana de Sant Vicent Ferrer i, el dia nou de maig, festivitat de Sant Gregori, a Benicarló la peregrinació al seu ermitori.
Per l’actitud relaxada del grup a la fotografia, l’expressió distesa, la complicitat manifesta, i pel que coneixem d’ells, sabem del cert que era una colla molt festera i alegre; mestres de la sana conversa, que sabien treure punta dels bons moments de la vida amb amistat sincera, generositat i estima. I, sense cap dubte, no podrien intuir de cap de les maneres el futur incert que els esperava en una immediata dècada de canvis complexos.
Alguns joves d’aquella colla havien parlat de comprar -mig seriosament i mig en broma- la paperina de confits a la parada de la sucreria de Virgínia Masip, de cal “Perruís”, instal·lada el diade Sant Gregori als porxos de l’ermitori. Era tradició durant aquell dia adquirir una paperina de confits per a la promesa. Evocant aquella tradició local tan nostrada, avui dia, l’Associació dels Amics de Sant Gregori l’ha incorporat al programa oferint una paperineta a cada peregrí en plena i multitudinària romeria.
En el vessant més immediat i concret, només el servei militar obligatori barrava el camí dels somnis juvenils de qualsevol xicot/colla; era el que corresponia en aquells anys. Però allò que no tocava i que aquests joves no haurien pogut imaginar mai és que esclataria una terrible guerra civil (1936- 1939) i, molt menys encara, que, entre altres repercussions vandàliques de la revolta, seria destruït el primitiu retaule barroc de la capella amb la imatge del Sant bisbe, protector de les plagues de la vinya, venerat a l’ermitori local.
Ells serien dels primers soldats mobilitzats de la reserva, a lluitar en defensa del govern legítim de la II República espanyola. A l’estiu i la tardor de 1936, amb uns vint-i-cinc anys d’edat i més d’un casat i amb fills, serien cridats a files, com el cas del tio Paco [Francisco Piñana, en la fotografia és el jove que porta corbata] que tenia esposa i una xiqueta d’any i mig. Com a mínim, algun dels fotografiats va caure ferit en combat, però, per sort, se’n va sortir de la massacre. Providencialment, temps després de la guerra, van poder tornar a casa i reiniciar la seua vida laboral i familiar.
Sabem que, quan va esclatar la revolta, -com va passar a tantes altres persones- al tio Paco li van requisar el camió que feia servir per guanyar-se la vida. Un cop acabada la guerra, el va anar buscar i, després de tot, el va poder recuperar a prop de Sevilla.
Desconeixem si a la tornada a Benicarló aquesta colla d’amics va arribar a celebrar algun dia d’acció de gràcies al Sant Crist de la Mar com era usual en molts benicarlandos, però sí que ens consta personalment que, més d’una vegada, esmorzaven plegats en una taula ben parada i de bona paraula, rubricant sense adonar-se’n, una antiga, ferma i sincera amistat. Segurament, més d’un amable visitant/lector d’aquestes breus línies identificarà aquests benicarlandos en la seua ment per vincles d’amistat o de família i en guardarà un viu i afectuós record. Que així siga!