Text: Marcel·lí Piñana
“L’any 1876 Sor Maria Rosa Molas va fundar el col·legi de la Consolació de Benicarló. Començaren les classes a una casa del cèntric carrer de Sant Antoni. Uns cinc anys després en fer-se menuda l’escola, van traslladar-se a un immoble més espaiós d’un carrer proper com és el de Sant Joaquim. [Veure fotografia núm 1.] Amb la compra del terreny de la plaça de Sant Bartomeu i posterior edificació s’acabaria la transitorietat de l’espai escolar i durant unes dècades, excepció del període de la guerra civil, aquest edifici va albergar el col·legi de la Consolació de Benicarló, en què centenars de generacions d’alumnes cursaren els estudis i es formaren en aquest centre fins a la fi dels anys seixanta en què es traslladen al nou centre de l’Avinguda Catalunya. [Vegeu foto núm. 2, amb el vell col·legi de la plaça de Sant Bartomeu abans de la compra dels immobles adjacents].”
Santa Maria Rosa Molas, la fundadora, va nàixer a Reus l’any 1815 i va morir a Tortosa el 1876. En el complex context històric d’aquells anys, de múltiples i greus carències socials Maria Rosa Molas va iniciar-se en cos i en ànima a la cura de malalts a l’Hospital de Sant Joan de Reus. A l’any 1849 és nomenada per encarregar-se de la Casa de la Misericòrdia de Tortosa i en aquesta ciutat obria el primer col·legi femení per voluntat expressa de l’Ajuntament tortosí que estigués Sor Maria Rosa al capdavant. Tres anys després s’encarregava del servei i de l’administració de l’Hospital de Tortosa atès per tres religioses més.
A l’any 1857, amb onze religioses fundà la Congregació de les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació. La notícia de la seua obra es propaga ràpidament per tota l’antiga diòcesi de Tortosa. Al 1860 vuit germanes s’encarreguen de la beneficència de Castelló. S’instal·len a Móra i Ulldecona, atenent els hospitals de Borriana i Vila-real. A Vinaròs accepta la sol·licitud de l’alcalde d’atendre els malalts de l’Hospital de Sant Francesc. Sor Maria Rosa Molas va fundar en vida dèsset cases, entre escoles, hospitals i centres per a pobres.
La fundació del col·legi de Nostra senyora de la Consolació de Benicarló
La problemàtica educativa força greu de l’educació a Benicarló s’inscriu en el context general del segle XIX però en referència específica a l’analfabetisme accentuada molt més en el cas femení. Segons el cens de població de 1860 d’una població local estimada en 7.130 habitants només 806 manifestaven que sabien llegir i escriure dels quals només 162 eren dones. Prenent com a referència el cens de 1877 Benicarló tenia al voltant de 7.900 habitants dels quals només 298 dones manifestaven que sabien llegir i escriure front a 822 homes, una prova inequívoca de les enormes diferències i desigualtats de gènere.
En aquest marc durant els inicis de l’any 1876 la Venerada Maria Rosa Molas i Vallvé comptant amb el plàcet del senyor Bisbe de Tortosa Benet Vilamitjana acudia a Benicarló a fundar una escola. Va romandre dos dies al nostre poble i va allotjar-se a casa de Mossèn Tomàs Llasat, rector de la vila, informant-lo i informant-se personalment d’aspectes d’interès, útils i necessaris per a la posada en funcionament d’una escola de xiquetes.
Mossèn Atanasio Sinués, un estudiós de l’obra de la santa reusenca, assenyala que, a diferència d’altres fundacions, en el cas benicarlando, no van caler pactes ni contractes amb l’Ajuntament local, només se’ls feia saber que l’ensenyança estava a càrrec d’una germana amb títol professional.
El de Benicarló va ser el darrer col·legi de la Consolació que va fundar personalment Maria Rosa Molas quan ja la congregació estava sòlidament implantada al territori, un nou centre que uns quatre mesos abans del traspàs de la Santa iniciava les classes l’u de febrer de 1876, en un edifici del carrer Sant Antoni de Benicarló amb unes monges nomenades per la mare Molas des de Tortosa. Davant de l’excel·lent acollida i l’increment progressiu de l’alumnat dels primers cursos, l’escola i el convent van traslladar-se un lustre després a una casa més espaiosa, núm. 3 del proper carrer de sant Joaquim. La casa conventual la formava al començament una comunitat de cinc religioses d’una edat compresa entre els vint i els trenta anys.
Com a conseqüència de l’elevat nombre de xiquetes que assistien a l’escola la congregació adquiria en data 24 de setembre de 1887 un solar a la plaça de sant Bartomeu i una altra finca al carrer Major. Poc després, al mes d’octubre de 1887, la superiora general Reverenda M. Maria Teresa Bartolomé i Montané a través de la priora Pia Viardell establerta a Benicarló demanava permís a l’ajuntament per a la construcció d’un edifici que havia d’albergar l’alumnat i la casa conventual, autorització municipal que d’immediat li fou concedida.
El 16 d’abril de 1929 la Reverenda M. Victoriana de la Cruz, Superiora general va comprar una caseta al carrer Major, amb núm. 2 i 4, per tal d’eixamplar l’edifici i poder disposar d’un pati a l’aire lliure per a l’esbarjo de les xiquetes, espai que limitava per la cantonada nord-est pel carrer Castarnelles/Major.
El conjunt total de l’edifici construït per a la funció educativa i conventual estava format per uns baixos, dues plantes aixecades i una cambra superior.
Durant els primers cursos acadèmics l’ensenyança estigué orientada a aprendre a llegir i a escriure, a les regles més elementals d’aritmètica, i a la pràctica de diferents activitats com cosir, brodar, fer calceta, etc. encaminades a formar i preparar per a la vida domèstica que deparava la societat i el futur d’aquelles nenes.
Més endavant s’introduïren les pròpies disciplines acadèmiques d’ensenyament primari amb la música i d’altres de clara orientació professional com la mecanografia, el comerç, la comptabilitat i finalment, el batxillerat…, evidentment, sense perdre mai de vista en l’ensenyament els valors humans i cristians que exemplificà en la quotidianitat del dia a dia la fundadora reusenca.
La guerra civil [1936-1939] depararia l’època més trista de la Consolació des de la seva fundació fins a paralitzar l’obra pedagògica i cristiana de sis dècades d’existència. Encautat l’edifici, les monges foren apartades de la docència i, després de romandre uns dies a l’Asil, van anar-se’n amb les seves famílies respectives mentre que les alumnes eren dirigides al sector públic.
Amb l’entrada de les tropes nacionals a Benicarló, 15 abril 1938, es tramita la recuperació de l’edifici de la plaça de sant Bartomeu per part de la Congregació a càrrec de la superiora general la Reverenda M. Perseveranda Andreu, però que, per la seva precària salut, serà substituïda per la nova superiora Reverenda M. Carme Manyà. S’iniciaren els treballs per a reprendre les classes.
El 28 de febrer de 1941 la Congregació va comprar un terreny de 2.400 m2 a Dª Pilar Foix Boix amb la decidida idea de construir un nou col·legi més ampli i amb millors condicions, però, en no poder iniciar les obres, es va vendre a la anterior propietària. Per contrapartida s’optà a per efectuar reformes i millorar la casa amb unes galeries i una bona terrassa. Reformes que es van dur a terme durant el trienni de 1946-1948 sent superiora la Mare Magdalena Esteller.
Per motius que vinculem a la necessitat de la jerarquia de l’orde de proveir-se de capital suficient per a finançar la construcció d’un nou centre en el terreny que havien adquirit l’any 1941, la superiora general va fer una oferta a l’ajuntament de Benicarló per vendre-li l’immoble de la plaça Sant Bartomeu, fixant un preu de 125.000 pessetes. Proposta formulada en ferm i estudiada atentament per la corporació municipal de torn que no arribà a bon port en no aproximar posicions entre les parts, ni en el preu de la contraoferta municipal, ni en les condicions ofertes per l’Ajuntament. Tot i això la bona sintonia existent entre congregació religiosa i l’ajuntament que presidia el batlle José Foix, les relacions foren cordials i van continuar sent-ho, millorant-se les relacions.
A mesura que transcorrien els cursos i especialment allà pels anys seixanta de la passada centúria, les instal·lacions del col·legi s’anaven quedant reduïdes a causa de la matrícula en ascens i dels nous horitzons educatius que s’albiraven a l’Estat espanyol, al respecte sembla que des de la inspecció educativa se’ls animà a fer un gran pas.
Segons expressava D. Vicent Far, director de les escoles públiques de Benicarló, l’alcalde d’aquells anys D. José Maria Palau Añó, que comptava amb familiars directes que eren religioses de la Congregació, va contribuir a trobar un terreny molt proper al nucli urbà propietat de la família Marzal-Piñana de renom Fabra. D. José Maria Palau també es caracteritzaria per donar suport als Germans de les Escoles Cristianes en el moment del trànsit del vell al nou col·legi.
Fruit d’aquestes gestions, entre 1965 i 1966, la Consolació adquiria dos solars amb una extensió total de 7.000 m2 que configuraran aproximadament el complex educatiu actual. Es construeix el nou i modern centre situat a l’actual Avinguda de Catalunya. El 8 de gener de 1968 van impartir-se classes al nou pavelló i el 7 de gener de 1969 es va realitzar el trasllat a la nova casa situada a l’Avinguda de Catalunya. Amb el centre en funcionament al nou edifici de feia poc arribà el reconeixement oficial del Batxillerat al centre que fins aleshores oferia estudis de batxillerat en modalitat d’ensenyament lliure examinant-se les alumnes a la fi de cada curs, a l’Institut Joaquim Ribalta de la capital provincial. A partir d’aquest reconeixement oficial, les alumnes de la Consolació s’examinen al mateix centre i per professorat titular del col·legi, a excepció de les proves de Grau Elemental i Superior de Batxillerat, que ho hauran de fer en centres públics i, per part, de professorat de l’Estat.
Amb la implantació progressiva de la Llei d’Educació de 1970, el col·legi incorpora professorat seglar a la seua obra educativa per a atendre les exigències pedagògiques que reclamava la nova organització escolar i el currículum de la denominada EGB que evolucionarà amb els canvis polítics i socials de la transició democràtica. Fins al desplegament de la Ley Orgànica de Ordenación General del sistema educativo [LOGSE], aprovada el 1990, que estén l’educació obligatòria fins als setze anys. El centre concertat de la Consolació es volcà en l’educació infantil i primària i ensenyament de règim general des de la perspectiva cristiana del seu ideari de centre. En finalitzar aquesta etapa educativa a efectes d’escolarització l’alumnat de la Consolació continua la seua formació en ESO al Col·legi La Salle de Benicarló, centre concertat al qual es troben adscrits.
L’ATENCIÓ A LA GENT GRAN
Des dels inicis fundacionals les monges de la Consolació s’han dedicat vocacionalment també a l’atenció de la gent gran i a la cura dels malalts i desvalguts seguint el projecte fundacional de la congregació. A Benicarló van començar l’atenció assistencial quatre anys després de la posada en marxa de l’ensenyança femenina, cap a l’any 1880. Aquest any les monges es van fer càrrec de l’Asil municipal per l’interès de l’Ajuntament benicarlando que foren les Germanes de la Consolació les que s’encarregaren de l’Asil i Hospital que per aquells anys estava ubicat a l’edifici exconvent que fou de frares franciscans alcantarins. En aquell any presidia la corporació municipal, l’alcalde José Febrer Soriano que, junt amb la resta d’edils, van col·laborar en el trasllat.
Quant va esclatar la guerra civil les monges de l’hospital foren respectades en les seves funcions sanitàries, prosseguint amb la generositat i la caritat que les caracteritzava, però sense poder vestir obligatòriament els hàbits de religioses.
Després de dècades de funcionament, superada l’etapa del conflicte bèl·lic, va arribar un moment a partir de la segona meitat del segle XX que, per problemes d’espai i adaptació als nous temps, sent alcalde D. Federico Añó Doménech, l’Ajuntament va adquirir un solar per a Residència de gent gran. I van iniciar-se les obres corresponents que van concloure amb el mandat del nou alcalde i nebot de l’anterior D. José Maria Palau Añó.
El trasllat a la nova residència del camí vell de Peníscola va efectuar-se en un solemne acte processional des de l’Asil al nou edifici, en data a 22 de desembre de 1968.
Va passar a denominar-se Centre Geriàtric assistencial regint-se per un Patronat des del Juliol de 1980.
Durant molts anys l’atenció assistencial de la gent gran del Centre Geriàtric de Benicarló va estar en mans de les monges de la Consolació algunes recordades encara com la superiora la Mare Pilar Pinillos, Carmen Marco, Angelita García, Matilde Fernández, Andrea Añó i l’alcorina Amèlia Saborit.
En el context general de manca de vocacions religioses, com ha passat i està passant en altres centres assistencials, la congregació ha deixat de fer-se càrrec de l’atenció geriàtrica de la Residència de Benicarló.
LES COMMEMORACIONS
Dels diferents actes commemoratius d’aquest segle i mig en la història del col·legi s’evoca especialment el centenari de la fundació del col·legi, 1 febrer 1976. El dia abans va celebrar-se a la Parròquia de Sant Bartomeu l’Eucaristia d’Acció de Gràcies, oficiada pel Sr. Bisbe de la diòcesi Ricard Maria Carles, concelebrant nou sacerdots, alguns d’ells naturals de Benicarló. Presidia les autoritats civils l’alcalde de Benicarló, D. Cristobal Colón de Carvajal. El dia 1 febrer continuaren els actes festius amb les personalitats civils i religioses, destacant la presència de la Mare Provincial Maria Pilar Doménech Jovaní, una monja benicarlanda coneguda entre la població.
Onze anys després del centenari l’Església reconeixia universalment la gran obra cristiana de la Consolació amb la beatificació de la seva fundadora a Roma pel Papa Pau VI , el dia 8 maig 1977. Reconeixement que culminaria l’any 1988 amb l’anhelada canonització de María Rosa Molas pel Papa Joan Pau II. Des de Benicarló va assistir a la ciutat eterna una nombrosa representació, destacant familiars de les religioses, membres de l’Associació de pares i mares, antigues alumnes i de la corporació municipal. I a Benicarló, amb l’esperit i la mirada dirigida a Roma, el col·legi celebrava el dia 11 de desembre de 1988 l’entronització als altars de Santa Maria Rosa Molas, la fundadora de la Consolació. En el mateix moment de la canonització, al final de l’Eucaristia més de 200 coloms volaven davant de la multitud congregada a la plaça.
GERMANES DE LA CONSOLACIÓ NATURALS DE BENICARLÓ [1876-1991]
La primera monja benicarlanda va ser la Mare Mariana Rosa Gellida que va professar el dia 27 de març de 1881. Per ordre de professió les religioses benicarlandes són les següents:
Mariana Rosa Gellida Llorach
Julia María Arnau Esteller
Josefa María Vallés Marqués
Luisa María Sanjuán Vallés
Carmen Regina Mañá Bretó
María Antonia Esteller Compte
Juana Francisca Soriano Marsal
Virgínia María Forés Lluch
Francisca Martínez Palau
Modesta Rosa Subirats Marzà
María Fidela Vizcarro Masip
Bernardina Masip Vallés
María Cinta Machordom Bonet
María Jacinta Machordom Alsina
Magdalena Cardenats Guzmán
Brígida Iñíguez Arín
Lutgarda Arnau Ferrer
María Matilde Machordom Piñana
Manuela Sorlí Bretó
María Rosalía Fuster Forés
Carmen Teresa Roca Lluch
María Àngela Fresquet Martínez
Glorificación Masip Gellida
María Concepción Sorlí Bretó
Josefina Fibla Prats
Guadalupe Sorlí Bretó
Mercedes Ramón Pellicer
Luisa Mañá Alsina
Agustina Esbrí Bueno
Immaculada Añó Doménech
Amparo Avila Ferrer
Rosa Soriano Roca
Carmen Cerdá Martínez
María Luisa Lluch Fresquet
Josefina Albiol Machordom
Trinidad Esteller Llopis
María Bosch Roig
Maria Cinta Ferrer Cubells
María Victoria Palau Añó
Rosa María Roig Coll
Montserrat Añó Vizcarro
Rosa Cornelles Ramón
Josefina Piñol Burriel
Antonia Pilar Piñana Ortiz
María Rosa Cerdá Esbrí
María Pilar Doménech Jovaní
María Dolores Monferrer Galindo
Josefina Cornelles Ramón
Gertrudis Fresquet Marqués
Francisca Pérez Soriano
Montserrat Ferrer Juliá
Lucía Igual Febrer
Teresa Abella Marín
Aranzazu Palau García
Pilar García Tena
Crèdits: Atanasio Sinués, Carmen Guaita, José Luis Guzmán/Clemente Antonino, José Vizcarro, Juan Luis Constante, Juan M. Javierre, María Esperanza Casaus, Maria Teresa Rosillo, Marcel·lí Piñana, ABRIL.